Opinió
Impost de patrimoni; detractors tant a la dreta com a l’esquerra
El veritable ric és qui disfruta d’un millor nivell de vida, més que el que més riquesa acumula
L’impost sobre patrimoni té detractors tant a l’esquerra com a la dreta. És un dels impostos més antipàtics per a molts, que evidencia alguna cosa contraintuïtiva per a la majoria; que no és més ric el que més té sinó el que més guanya. Aquesta premissa, que alguns poden considerar sorprenent, serveix per alertar que aquest impost que grava el conjunt de béns i drets de contingut econòmic dels quals s’és titular, és en realitat una doble tributació amb efectes redistributius discutibles. Les polítiques redistributives tendeixen a ser més efectives si utilitzen sistemes mixtos que avaluïn ingressos i patrimoni com un tot.
Tant economistes conservadors com progressistes reconeixen que l’impost de patrimoni suposa doble imposició ja que l’IRPF ja grava ingressos i salaris, pel que no sembla just que es torni a pagar per l’estalviat a més de per les plusvàlues. Davant aquesta situació, els llindars de l’impost tendeixen a ser amplis per evitar que contribuents de baixos ingressos es vegin afectats per tenir un patrimoni mitjà. A Catalunya, han de declarar en l’impost de patrimoni aquells contribuents amb un valor dels béns o els drets superior als dos milions d’euros.
L’eliminació de l’impost de patrimoni a Andalusia és una ofensiva ideològica del PP davant les polítiques fiscals d’esquerres que advoquen per ingressos alts de l’Administració per millorar els serveis públics. Però fins i tot des d’una òptica d’esquerres, l’impost del patrimoni es considera que té un efecte de segona ronda indesitjable, que és que l’afectat intentarà sempre repercutir aquests costos afegits dels seus actius en decisions que perjudiquen l’economia en general, per exemple amb retallades de salaris o menor inversió. Però el bon judici aconsella eludir canvis, evitar batalles fiscals autonòmiques i mantenir ingressos per a l’Administració que després beneficien la majoria.
Notícies relacionadesLa denominada contraintuïció del patrimoni consisteix que és possible que algunes persones amb moltes possessions immobiliàries que no generen recursos (i que requereixen pagar l’impost) no disposin d’ingressos regulars alts, per la qual cosa el pagament deriva al final en immobles amb menor manteniment, per exemple. La dissociació entre patrimoni i ingressos obre la porta a desequilibris que l’impost agreuja. El veritable ric és qui disfruta de millor nivell de vida, més que el que més riquesa acumula.
Un altre impost polèmic és el de successions. Principalment perquè allà on s’aplica suposa una clatellada seriosa per als hereus, com és obvi. Si dos nebots hereten del seu oncle o tia a Catalunya, l’herència s’haurà de dividir a grosso modo entre tres. El tercer és l’erari. En el cas de Madrid o Andalusia, els hereus es repartiran el patrimoni entre dos. Entre les grans fortunes existeixen mecanismes més o menys sofisticats per minimitzar l’impacte fiscal en els hereus, tot i que el consell de traslladar la residència fiscal suposa normalment resoldre la situació de manera dràstica i efectiva. Batalla fiscal autonòmica.
