Així es plora

El risc de veure’s abocats a picar pedra si no s’emprava la setmana a ofegar-se en un mar de llàgrimes va provocar escenes que en molts casos abundaven en el ridícul. Desenes de dones agitaven el diari del dia dels fets en competició pel plor més estrident; obrers de la construcció, tipus durs tots, corrien en comandita fins als peus d’un mural gegant per agenollar-se amb la cara entre les mans entre laments per la desaparició del guardià del règim; la població s’amuntegava al voltant de les estàtues de l’Estimat Líder en un concurs sense igual per demostrar l’afecció per la pèrdua; la presentadora de la televisió pública nord-coreana va aprofitar l’horari de màxima audiència per plorar-lo en directe davant tot el país, sens dubte en el paper de la seva vida, graduant el drama, la veu modulada per emfatitzar la tragèdia, nerviosa, mai segura de si el ‘ploròmetre’ l’hauria validat prou per no acabar amb la maça en una pedrera. Si poden perdre uns minuts busquin els vídeos, són un monument a la tragicomèdia de la por i a la sobreactuació com no es veia des dels temps d’Arias Navarro. Que aquí, compte, la meitat va brindar i l’altra meitat va plorar.

Hi ha llàgrimes per obligació i llàgrimes per convicció. Llàgrimes com les de Corea del Nord i llàgrimes com les del poble britànic en l’últim adeu a la seva reina. Un governava de manera asfixiant. Ara ho fa el seu fill, i ho fa igual. L’altra, simplement, regnava en els termes constitucionals establerts al segle XX per a la generalitat de les monarquies d’Europa. Unes llàgrimes i les altres donen la mesura de dos líders que en cap cas van ser elegits pel seu poble, sinó imposats per la força militar, no fa tant temps en el cas coreà, o per la gràcia de Déu i de la tradició si parlem d’Anglaterra, molts dels primers reis de la qual tampoc van dubtar a brandir l’espasa per aconseguir el seu objectiu, cas d’Alfred el Gran, aquell rei de Wessex que es va entossudir a unir Anglaterra a desgrat seu, amb la infanteria avançant contra els regnes veïns i contra els pagans que miraven de saquejar les illes britàniques. La Història s’escriu així.

El plor del poble constitueix el termòmetre que mesura el respecte i la devoció cap a un rei o una reina. A Anglaterra ha plorat fins i tot Meghan Markle, que és molt plorar; fins i tot David Beckham, que ha fet hores de cua per dir el seu últim adeu a la monarca sense l’amenaça de complir una pena de treballs forçats. El valor d’un governant es comprova després de mort. Ceaucescu, Sadam o Gadaffi van acabar ajusticiats en mans de la població després d’anys de dictadura i tirania. Kim Jong-un hauria d’anar prenent nota. 

Notícies relacionades

Margarida II de Dinamarca dona positiu per covid després d’anar al funeral d’Isabel II

El Govern assumeix el tràngol de la foto de Felip VI i Joan Carles I perquè no hi va haver marge de maniobra

Aquí vam tenir Franco, i mentre una Espanya se n’alegrava, dèiem, l’altra, la que no va conèixer cap altra cosa i va viure a recer, va fer cua davant el seu cos exposat al Palau d’Orient. Ja veuen, sempre dues Espanyes situades en els extrems de la contradicció.

Després de deu dies d’infodèmia al voltant de Buckingham Palace, un no pot evitar pensar què passarà al nostre país d’aquí a uns anys, i com un rei que va tenir tot el seu poble a favor va dilapidar aquella herència per una qüestió de diners. Vulgar, impropi de reis. Se’l plorarà, segur, però més se l’hauria plorat. En nacions com Espanya ningú obliga ningú a plorar ni a guardar el dol. Al Regne Unit tampoc, i resulta que tenien una reina amb un suport popular més que clamorós. Llàgrimes per convicció. Queda molt enrere el noble ofici de ploramorts, aquelles dones sorgides en la cultura egípcia i que encara s’estilaven fins fa poc en el medi rural, a qui es pagava per plorar difunts que no tenien qui els plorés. Pobre d’aquell que havent-ho sigut tot per als seus deixa aquest món sense ningú que el plori.