Roger Federer funciona com un rellotge

L’equiparació cronomètrica incorre de passada en promoció de Rolex, patrocinador del gloriós jubilat a qui alguna de les seves generoses marques patrocinadores el deuen haver avisat que estava obligat a regularitzar el seu abandonament encobert de les pistes. Aquest any porta ingressats noranta milions d’euros, tots a través de sucosos contractes publicitaris i sense que se li aproximi cap altre jugador del circuit. Federer mai ha suat.

Per viure entre Zuric i Dubai, es necessita tenir molts diners i cap ànima. El plor col·lectiu per Federer i per la Reina d’Anglaterra ha d’efectuar l’excepció que els megarics mai ho perden tot en la vida. Bernard Arnault de Louis Vuitton, el magnat francès de la indústria del luxe, continuarà abonant una quantitat astronòmica per disputar periòdicament un set contra Federer, potser ara pot arrencar-li algun punt.

S’insisteix que els registres de Federer són inabastables, no sempre s’afegeix l’asterisc de l’excepció de Rafael Nadal. Per cortesia, es compara el segon amb el primer, quan el tennista espanyol és la unitat de mesura que ha de servir de patró. Els quaranta volums de les obres completes hispanosuïsses llancen un balanç de 24 victòries a 16 a favor del mallorquí, un marcador que dissol qualsevol possibilitat d’aparellament, si bé continuaran agermanats per sempre a les espardenyes de Nike.

Tot i que la constatació incomodi l’ortodòxia, Nadal avantatja els seus adversaris íntims. Federer havia imposat en el circuit una presència espectral a l’estil Howard Hughes, amb un reingrés en la competició infinitament postergat. Medvédev era el número u del món aquest any, abans que l’entorxat passés a Alcaraz, al declarar carregat d’ironia russa que «la transició en el tennis començarà quan Nadal i Djokovic es retirin als 45 anys». Indirectament, va reduir el triumvirat d’intocables a un duo. Per això la retirada del suís, detingut a un Grand Slam del serbi i a dos de l’espanyol.

El biaix de parlar en abundància de Nadal quan es desmunta el rellotge Federer ve justificat per la biografia del suís, que es va obsessionar amb el seu rival fins a convertir-lo en ingredient essencial de la seva peripècia. Per salvar el trauma confessat, va idear amb intel·ligència i elegància una amistat fora de les pistes, traduïda en gestos com una visita promocional a l’Acadèmia del mallorquí a la seva ciutat natal de Manacor. Més difícil resulta que Mirka Vavrinec, amb qui comparteix un d’aquests matrimonis inseparables a distància, comparteixi l’acostament.

Nadal va créixer sobre les espatlles d’un gegant, de qui va aprendre a enfrontar-se als seus rivals amb el públic a favor. Djokovic és l’Scar d’‘El Rei Lleó’ que rugeix per lliure, per la qual cosa juga contra l’enemic de torn i contra les grades. La pugna de Federer contra el seu amic mallorquí es prolonga fins a fites com la semifinal de Roland Garros el 2019, un xoc amb 35 anys d’edat mitjana, gairebé d’Edat Mitjana. Els solistes immortals s’enfrontaven de memòria, podrien haver disputat la trobada amb els ulls embenats. El tercet de corda ha assolit una mestria tal que l’audiència no els demana experiències renovades, sinó la interpretació d’una de les seves simfonies clàssiques.

Notícies relacionades

Deu grans moments de la carrera de Roger Federer

L’emotiu comiat de Nadal a Federer

Per a una estrella de l’esport, la retirada és més dura que la mort. Simon Kuper destaca a l’imprescindible llibre ‘La complejidad del Barça’ que la jubilació és un tema tabú al vestidor, «perquè els futbolistes d’elit adverteixen l’edat aproximada de 28 anys que mai disfrutaran d’una vida comparable a la que tenen llavors, i lluiten per allargar-la». Vegeu Roger Federer.

Dvant la recerca de l’elixir de l’eternitat, Nadal va aprendre en l’Open dels Estats Units que una derrota als 36 anys sacseja amb més força que als 26. Caure davant Alcaraz a Madrid no va significar l’arribada del final, sinó l’existència d’un final, que Federer ha sospesat des dels ‘non-lieux’ o no-llocs que habita. Amb la seva retirada es venja de qui li va arrabassar el monopoli del tennis, ja que obliga el mallorquí a pronunciar-se sobre el camí de sortida que li mostra. El món i la història se li han quedat petits. Se li han quedat petits.