Serena Williams: Jehovà, el pare i un pla

Pot dir-se, tanmateix, que el pare de Williams ho tenia tot pensat. La llegenda diu que un dia va veure a la tele com una tennista romanesa rebia un xec important per haver guanyat un torneig menor i llavors va decidir que tindria dos fills el futur dels quals dissenyaria abans que naixessin. I així va ser. Amb la col·laboració decisiva d’Oracene Price, la mare, els va tenir i van ser dues nenes (Venus, 1979; Serena 1981). En el seu pla, estructurat en un document de 78 pàgines, va preveure tots els passos que s’havien de fer perquè aquests dos nadons arribessin a la final de Wimbledon i a totes les altres finals. En el cas de Serena, que és el que ens ocupa, amb una carrera professional de 27 anys i amb 73 títols, entre els quals 23 victòries en un Grand Slam, un rècord només superat per Margaret Court en una època sense tanta competència.

La bogeria del senyor Williams («bogeria amb un mètode», com va dir un col·laborador seu) podia haver acabat en tragèdia (tots coneixem pares obsessius, convençuts de la carrera triomfant dels seus fills, abocats a un futur devastador), però de fet es va convertir en hagiografia, perquè la personalitat extrema d’aquest individu finalment va aconseguir el que es proposava. Que aquells projectes es convertissin en realitat, amb l’afegit gens menyspreable que allà on diu ‘projectes’ hauríem d’escriure ‘persones’ o, més concretament, ‘nasciturus’, els embrions que havien de canviar la història del tennis femení. Del tennis, sense adjectius.

Notícies relacionades

Serena Williams anuncia la seva retirada

Serena no es posa límits en l’Obert dels EUA

La vida de Serena té una pel·lícula i n’amaga moltes més. Anem al final, per exemple. Anuncia la seva retirada al ‘Vogue’ i les seves últimes setmanes com a tennista es converteixen en un homenatge en vida a la dona que va canviar l’esport de la raqueta (amb la seva germana, tot sigui dit). Allà on abans que irrompessin Navratilova, Graf o Seles hi havia joc cortesà i llargues jugades intranscendents, ella va desbordar totes les seves predecessores amb el seu ‘drive’ contundent i un revés criminal, pujades a la xarxa, col·locació, potencia i mirada assassina. Algú va dir al senyor Williams que era improbable tenir «dos mozarts a casa», però al final, totes dues van tocar una simfonia que va ser més aviat wagneriana.

A l’Open USA, cada partit era l’avantsala de l’adeu. Tot estava preparat perquè Serena perdés, que era el més probable, a causa de la seva edat (en complirà 41 dilluns vinent) i la falta de forma amb què arribava a Nova York. Però juga i supera rivals amb més rànquing. I juga i li fan els homenatges que ja estaven previstos per si perdia. Però no perd. Els espectadors dubten entre animar-la (perquè retirar-se amb un Grand Slam seria una clausura apoteòsica) o ser testimonis de l’últim partit del mite. I aquest partit arriba. Sembla que no, però arriba. Sembla que pot guanyar una altra vegada, amb el seu posat encara poderós, però davant l’australiana Alja Tomljanovic perd 6-1 en el tercer set. Abans salva cinc pilotes de partit. ¡Cinc! És un no voler dir adeu i, alhora, unes ganes irrefrenables d’arribar a l’últim capítol d’una història que comença quan encara no has nascut. Rodaran una pel·lícula d’aquests últims segons: sis jugades en l’últim punt. Piloteig des del fons de la pista. En l’última acció, Serena toca la xarxa amb la pilota. Perd. Ara sí. Tot s’acaba. Als altaveus sona ‘Simply the Best’, d’una Tina Turner que ara té la cara d’aquesta noia (la cabellera arrissada al vent) que és Testimoni de Jehovà (com tota la família), que es va criar als suburbis de Compton i va ascendir a dalt de tot del cim d’un tennis on no feia tant només triomfaven noies blanques i delicades. De joveneta li van preguntar si volia assemblar-se a algú i ella va contestar: «M’agradaria que les altres juguessin com jo».