Les 15 de la selecció

Sempre és bo reconèixer l’evidència, ja que la majoria de les societats occidentals com l’espanyola hem avançat molt en igualtat i no podem comparar la nostra situació amb la de les nostres mares o àvies. I, segons la meva opinió, el més important al que hem arribat en la lluita feminista és la consciència col·lectiva que tenim la gran majoria sobre la necessitat de continuar avançant fins al dia en què el feminisme no tingui raó de ser perquè ja no sigui necessari. Fins aleshores, cal continuar lluitant per aconseguir una societat igualitària en la qual ells i nosaltres siguem tractats amb igualtat. Per això avui vull reflexionar sobre la situació de la selecció espanyola de futbol femenina. 

El futbol és un dels àmbits més masculinitzats; mentre que la Lliga masculina és una de les més ben retribuïdes del món, la femenina aquesta temporada s’estrena com a Lliga professional i ha començat amb les àrbitres i assistents plantant-se perquè no tenen una remuneració adequada. Si anem al terreny dels jugadors, la cosa se’n va de mare. La jugadora més ben pagada del món juga al Chelsea i guanya 513.000 euros a l’any, mentre que el jugador més ben pagat del món cobra 48,9 milions. 

Però si la bretxa salarial i el prestigi social dels jugadors i jugadores és d’una desigualtat immensa, es podria pressuposar que elles senten més devoció per l’esport i la competició perquè, malgrat no poder assolir els estàndards baixos de la taula de retribucions dels homes, elles juguen, competeixen i desenvolupen les seves carreres com poden –sense entrar en la conciliació–, per això, tot i que només sigui per aquest esforç, haurien de ser almenys escoltades. 

Notícies relacionades

Les 6 claus de la rebel·lió de la selecció femenina de futbol contra Jorge Vilda

Twitter era una cerveseria de Múnic

¿Què hauria passat si en la selecció espanyola Piqué i Sergio Ramos fessin un comunicat conjunt demanant la destitució del seleccionador per motius de salut emocional? Posem la situació que no són 2, sinó 15 jugadors seleccionats. La resposta és tan òbvia que fa mal veure com alguns es permeten el luxe de titllar aquestes dones de xantatgistes. Caldrà recordar-los les condicions en les quals competeixen aquestes dones. Xantatge és el que fan algunes estrelles del futbol als clubs per renovar els seus contractes amb condicions que van des de l’àmbit econòmic al que considerin possible. I ningú es qüestiona si aquests contractes són un xantatge; al contrari, se’ls admira per posar-se en valor. 

Si la selecció espanyola et convoca no pots dir que no, perquè el teu club pot sancionar-te. Aquest és el xantatge al qual estan sotmeses les 15 dones que han decidit que la seva veu valgui tant com la dels homes, dones futbolistes que volen ser iguals que els seus companys almenys en el dret a ser escoltades com a plantilla, perquè sembla que se’ls vol treure el dret a tenir criteri tècnic. La diferència és que jugadors importants que han decidit fer caure a un entrenador no han hagut de fer pinya amb una desena més del seu club, ni tan sols redactar un comunicat, sinó que han tingut de sobra amb filtrar-ho a comentaristes i/o periodistes esportius: «Malestar al vestidor», i després d’aquesta notícia hem vist com cauen entrenadors com mosques... ¿És més fàcil rellevar un o 15? Doncs sembla que si en lloc d’ells són elles, és més fàcil rellevar 15 dones que rellevar un d’ells. I a sobre els exigeixen demanar disculpes. Au, va!