La cancel·lació dels artistes

I aquí s’obre la capsa dels trons sempre, perquè una mirada reduccionista mai acceptarà un canvi de visió. I sempre s’assenyala el feminisme com la causa d’aquest mal en lloc d’assumir que «aquest mal» està motivat per un passat fosc i silenciat, per mantenir-se amb lletres d’or en la història. L’art està farcit d’imatges de violència contra les dones, físicament i simbòlicament, en què moltes van ser retratades com monstres per venjança, per deixar-les marcades per sempre. Per darrere, la història de dones negades que volien ser pintores i temien que els fessin ombra o les parelles o amants de pintors il·lustres humiliades. Potser només així, dient la veritat, les seves obres no acabin als magatzems. 

Mantenir-se a la zona del confort de l’art és més còmode que repensar obres i artistes. El mateix passa amb la literatura, el cine, la música... Els relats de violència contra les dones es repeteixen una vegada i una altra. Infinitat d’historiadores i artistes han aixecat la veu per narrar la història real i ocultada, fins i tot amb immenses contradiccions en elles mateixes, perquè totes hem sigut educades per admirar uns ‘genis’.

La gran Paula Bonet deia aquesta setmana que la seva admiració per l’obra de Picasso no obvia ser conscient del seu passat personal. Jo mateixa, amb la meva formació com a historiadora de l’art, he dedicat treballs de la meva vida a analitzar la seva obra, però ara cal explicar la veritable obra. No es tracta de cancel·lar ni de descatalogar. ¿Per què no utilitzem la pintura, l’escriptura, el cine... per explicar la història normalitzada de violència contra les dones? Parlar de les seves violacions, les seves agressions, els seus raptes... Que la joventut vegi en l’art una referència no per perpetuar això, sinó per no normalitzar-ho. Comprendre d’on venim ajuda a saber cap on anem. Perquè no és normal que la gent tingui esgarrifances davant el quadro de ‘Saturn devorant el seu fill’, de Goya, i no davant ‘El rapte de les Sabines’. 

Notícies relacionades

Paula Bonet es retira de l’esfera pública perquè el seu assetjador surt de la presó

Dora Maar i Berthe Morisot: dues artistes silenciades

¿Per què no podem utilitzar tot el potencial de l’art per deixar de romantitzar la violència, de crear un halo de fantasia sobre l’amor, de parlar de ‘muses’, quan suportaven una relació d’obsessió i maltractaments? Als que s’escandalitzen perquè creguin que tot això cancel·la la imatge dels ‘genis’ només els diria que, per un minut, es preocupin també per les que van ser cancel·lades perquè aquests genis fossin considerats com a tals. ¿És just que perquè el nom de Picasso quedés impol·lut es taqués per sempre el nom de Dora Maar, una pintora i fotògrafa enorme davant ell, només perquè fos la seva parella i ell la tractés de boja? I traslladem això a noms d’avui. ¿És just que moltes actrius es quedessin sense feina després de defensar-se de ser violades o abusades per Harvey Weinstein, per ordre d’ell? ¿És just que cantants d’òpera fossin apartades de les seves carreres després de rebutjar Plácido Domingo? ¿No és potser cancel·lar, a través del poder dels seus noms, dones i el seu talent artístic per mera venjança? ¿Algú es preocupa per aquestes cancel·lacions? 

No estem aquí com a venjança, demanant despenjar-los dels museus o cines. No ens parlin de cancel·lació, quan les grans cancel·lades han sigut les dones. Potser és hora, ja que no hi ha els seus noms a la història, que aquesta història els faci justícia, almenys, explicant la veritat sobre elles, i les que van estar tapades per aquests ‘genis’. Això és el que es demana.