L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Què carai passa a l’Ateneu Barcelonès?
Les relacions entre la institució i l’Escola d’Escriptura mai han sigut fluides
He passat molt bones estones a l’Ateneu Barcelonès, de joveneta, quan estudiava –en realitat, continuo sent una estudiant–, i molts anys després, com a professora de l’Escola d’Escriptura, que dirigeixen dos gladiadors anomenats Pau Pérez i Lluís Martí. Tardes delicioses sota les palmeres del jardí o els sostres preciosíssims de la biblioteca, on es custodia un important fons de 250.000 volums. Doncs bé, el recent acomiadament del fins ara bibliotecari, Àlex Cosials, ha desencadenat diverses dimissions en la junta directiva i ha qüestionat l’estil –autoritari, diuen– de la presidenta de l’entitat, la cineasta Isona Passola.
Corre per les tertúlies el rumor que entre els motius de la destitució del bibliotecari hi ha la compra de llibres en castellà. Fals, les coses no van per aquí. Els trons responen més aviat als equilibris de poder entre les famílies de l’independentisme, entre ERC i JuntsxCat –aquest tema ja produeix una mandra còsmica–, i sobretot a la pèssima gestió econòmica, deixant a part els estralls de la pandèmia. De sobte, no sembla forassenyada la convocatòria extraordinària de l’assemblea de socis.
L’ESCOLA D’ESCRIPTURA
Notícies relacionadesEm preocupa que el caos perjudiqui l’Escola d’Escriptura, però potser ja va sent hora d’explicar-ho: les relacions entre el centre d’ensenyament i l’Ateneu no han sigut allò que es diu fluides. Quan l’escola va obrir les portes el 1998 impartint classes a les dependències del palau de Savassona, els alumnes, que ara ja arriben a 2.400 matriculats, van anar insuflant vida progressiva a una institució que semblava pansida i ancorada en la grisor. Però, malgrat la riquesa que l’escola aporta, el tracte de l’Ateneu ha sigut sovint de displicència i soga al coll. I ja se sap que les cordes fatigades s’esfilagarsen, que les gallines dels ous d’or també moren penjades. Una amiga meva té una dita que m’encanta: «El que succeeix, convé», de manera que potser ha arribat el moment d’airejar els baguls de l’Ateneu, de posar totes les cartes sobre la taula.
Mentrestant, el bust de Josep Pla observa l’incendi i els peixos vermells de l’estany des d’un dels murs del jardí romàntic, amb un somriure sarcàstic de «ja us ho fareu». Explica la llegenda que, en una ocasió, el van agafar arrencant pàgines d’un diari a la biblioteca de l’Ateneu i que, a l’intentar obrir-li un expedient, van descobrir que mai n’havia sigut soci.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
