Patrimoni de conveniència

De nou els impostos serveixen de reclam electoral. I sense un debat i anàlisi sobre el sistema tributari en el seu conjunt i sense que el model de finançament autonòmic, caducat el 2014, es renovi. I, clar, sense parlar de l’altra cara de la moneda: el finançament dels serveis públics. Perquè, si es redueixen els ingressos, el més normal és que s’acabin retallant les despeses.

Amb la mesura de Patrimoni es beneficien pocs contribuents, però amb el màrqueting que s’aposta per retallar impostos. I això, almenys d’entrada, va en detriment de la majoria, a l’espera que aquest avantatge acabi donant aquests suposats fruits en forma d’atraure més capital i, per tant, més recaptació. Cal veure que passi en un moment en què l’economia perd gas.

En resposta, el Govern central ha ressuscitat un gravamen a les grans fortunes de caràcter temporal, com el previst per a la banca i a les energètiques, que li va reclamar al seu dia Unides Podem.

Notícies relacionades

Sortir de la confusió

El mur cau a Brussel·les a càrrec de Ribera

Seria més raonable tractar el sistema tributari en el seu conjunt, el finançament autonòmic i comparar la pressió fiscal espanyola amb la d’altres països, o almenys la d’aquells països als quals aspirem a assemblar-nos. Segons les dades d’Eurostat del 2020 (els últims comparats), la porció que els impostos suposen de la riquesa total era del 37,5%, davant, per exemple, el 41,7% de la zona euro. El president Pedro Sánchez va advocar des de Nova York per debatre primer quin estat del benestar volem per determinar els ingressos necessaris. I no li falta raó.

És veritat que un gravamen com el de patrimoni amb prou feines existeix fora d’Espanya, però cal un debat assossegat i global. Les altres coses són interessos i propostes de conveniència (electoral).