Lluís Llach i la cultura catalana Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Llach i Alizzz: el ploramiques de Verges reparteix carnets
Llach, imbuït al seu paper de cabdill de la cultura catalana, li ha tancat la porta als nassos a Alizzz
El meu pare, amb bon criteri, anomenava Lluís Llach «el ploramiques de Verges». Cantant o parlant, fa sempre l’efecte d’estar al caire de les llàgrimes, estava escrit que quan sorgís un moviment prou victimista i ploramiques, l’adoptarien com a mascota. Lluís Llach és al laïcisme el que Naranjito és al Mundial-82. El seu és donar i rebre: rep càrrecs i prebendes, i dona la tabarra. Ara dona també certificats de catalanitat. No a tothom, ja que els requisits els posa ell. L’últim a qui l’hi ha negat és a Alizzz, explicant-li que el que fa ell no és cultura catalana, perquè canta en castellà. És igual que Alizzz sigui català, és igual que treballi a Catalunya, és igual que les seves lletres retratin Catalunya: Llach, imbuït en el seu paper de cabdill de la cultura catalana, li ha tancat la porta als nassos. Que se n’assabentin Estopa i Rosalía.
Que un excantant es permeti classificar així l’obra d’un cantant ja ens hauria d’indicar que alguna cosa no va del tot bé a Catalunya. El pitjor que li pot passar a la cultura catalana és que totes les mòmies que tenim oblidades comencin a exercir de summes sacerdots de la catalanitat: no ens quedarà res més que morralla.
Un dia Lluís Llach va ser músic. Bon músic, a més. Jo mateix vaig interpretar a flauta alguna de les seves peces als Maristes, per aconseguir un aprovat raspat de Música. Bé és cert que més que per la seva qualitat, el vaig triar perquè les seves cançons són tan lentes que resultaven fàcils d’interpretar fins i tot per a mi. De Lluís Llach un podia admirar la seva música –o la lentitud de la seva música–, però una vegada retirat no queda res a admirar-ne. Destacar en música, en boxa o en fontaneria no significa més que això, i les opinions de Llach fora del seu negociat són tan prescindibles com les de Dum Dum Pacheco o les de l’operari que ahir va reparar una canonada a casa meva. Ha passat de ser cantant i ploramiques a ser només ploramiques. Una vegada penjat el piano, s’hauria de limitar a disfrutar del Senegal i deixar-nos en pau, aquí no té res a dir o fer.
Notícies relacionadesSota del seu sempitern gorro no hi ha res, i no em refereixo a l’absència de cabell. Vincular la cultura a la llengua equival a afirmar que Joyce i Becquet no són part de la cultura irlandesa perquè escrivien en anglès i no en gaèlic. Que ‘Els germans Karamazov’ és cultura russa només quan està en rus, gràcies a les traduccions es converteix en cultura catalana, danesa, italiana o congolesa, segons ens doni. Que Julio Iglesias és cultura nipona quan canta en japonès. Quin embolic. Millor fer-se escultor o pintor, de manera que l’únic conflicte sigui el nom de l’obra. Si un titula la seva pintura ‘Autorretrato’ és cultura espanyola, però la mateixa obra es torna cultura catalana si se li canvia el nom a ‘Autoretrat’. Més fàcil impossible. Un cas curiós és el de la rumba catalana que, malgrat el seu equívoc nom, resulta no ser cultura catalana perquè es canta en castellà, i això que Peret va ser tan català com el seu nom indica i probablement va pensar en Llach –català de soca-rel– quan va compondre «Borriquito como tú».
No és que Llach sigui mala persona, estic segur que actua de bona fe. Això és el pitjor. Per alguna cosa va escriure Ricardo Moreno Castillo que «si poguéssim suprimir la maldat, el món seria una mica millor; però si poguéssim suprimir l’estupidesa, el món seria molt millor».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
