Sánchez i la reforma de l’ONU

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

23 de setembre del 2022. 23:26

0 Comentaris

EFE

Pedro Sánchez, més ben assessorat habitualment en política exterior que interior, s’ha afegit a la proposta de Joe Biden de reformar el sistema de les Nacions Unides. Dijous es va tornar a obrir un abisme entre el Consell de Seguretat i l’opinió pública global. Rússia va vetar una resolució contra l’escalada bèl·lica de Putin. El sistema ONU, basat en els pesos i contrapesos, és encara hereu del món posterior a la Segona Guerra Mundial. S’organitza entorn d’un equilibri entre la majoria democràtica i l’ús de la força. L’arma nuclear converteix uns estats en decisius i la resta, als seus satèl·lits. Avui, la realitat no és així. Els estats, grans o petits, busquen generar interdependències i les xarxes de ciutats, per exemple, tenen més impacte en la vida quotidiana que els blocs militars. L’ONU necessita adaptar-se a la globalització. I no ho podrà fer mentre el veto continuï sent l’eix de la seva presa de decisions. Mentres, de fet, sigui més important tenir armes nuclears que acreditar un patrimoni democràtic. El premi Nobel Joseph Stiglitz va escriure un magnífic llibre titulat ‘El malestar de la globalització’. Va recriminar als Estats Units i a la Unió Europea que acceptessin Rússia i la Xina en els acords de lliure comerç sense exigir-los aquest mínim patrimoni democràtic. Les conseqüències amb Rússia ja les estem patint en tota la seva intensitat. I la presidenta Von der Leyen advertia en el seu discurs sobre l’Estat de la Unió que corríem un perill similar al de la Xina. L’Espanya de Franco va entrar en les Nacions Unides quan era una dictadura, però no va entrar en el que llavors era la UE. I mai va ser soci preferent en l’OCDE. Democràcia i lliure mercat són dues cares de la mateixa moneda. L’arma nuclear no pot servir de salconduit per disfrutar del segon sense adequar-se al primer. Aquesta ONU és cada dia més antipàtica per a bona part de la població. Agradar als Estats no és suficient, tot i que la real política obliga a tractar amb els més desagradables, però no se’ls pot donar la capacitat de veto. Aquestes votacions en el Consell de Seguretat desincentiven els països sense arma nuclear que no són una democràcia. I descoratgen els que a l’interior de Rússia o la Xina lluiten per guanyar-la. Sánchez té raó. En política exterior segueix bons consells.