Article de Xavier Bru de Sala
El perillós declivi de Rússia
L’annexió exprés, via referèndum falsificat, del Donbass i altres territoris limítrofs amb Ucraïna, anunciada sota amenaça nuclear, s’ha de llegir com un amarg reconeixement de la impotència
Putin és amb total exactitud el contrari de Gorbatxov. Si l’últim president de la Unió Soviètica s’adonava de la debilitat de l’URSS i va buscar una sortida no cruenta a la derrota a la Guerra Freda, el forjador de la nova Rússia considera que el seu país ha de fer l’impossible per recuperar el nivell de gran potència imperial. Gorbatxov va iniciar un replegament que va arribar molt més enllà del que ell pretenia, Putin és l’impulsor del nou desplegament. Però li surt al revés. Rússia ha perdut població, Rússia no és un país avançat ni competitiu, el seu exèrcit és un desastre corcat per la corrupció i la inoperància. N’hi ha prou amb una sola dada: el PIB de Rússia és sis o set vegades el de Catalunya. No més. Rússia importa fins i tot els recanvis dels seus avions. Amb aquests recursos no es pot arribar massa lluny. L’ambició, en canvi, alimentada per una frustració nacional com poques ha conegut la història, és ingent. La desproporció entre un desig tan ansiós i les limitades capacitats per portar-lo a terme no pot ser més àmplia. El problema és de Rússia amb si mateixa, i de retruc de Rússia amb el món, i de manera especial amb Europa.
L’annexió exprés, via referèndum falsificat, del Donbass i altres territoris limítrofs amb Ucraïna, anunciada sota amenaça nuclear, s’ha de llegir com un amarg reconeixement de la impotència. Des del primer moment de la invasió, quan un determinat Zelenski va demanar ajuda militar en comptes de l’avió que li oferien per fugir, va quedar clar que Putin tenia perduda aquesta guerra. Una cosa és imposar-se a sang i foc en països indefensos del seu entorn asiàtic, cosa que se li va permetre malgrat les atrocitats, superiors a les que anem descobrint ara amb horror, i una altra de molt diferent expandir-se a terreny europeu. L’annexió anunciada és un pal·liatiu de la guerra que ja dona per perduda, per salvar l’honor. També, si Zelenski accepta els discrets però ferms consells que se li destil·laran a continuació, pot ser una manera relativament ràpida de posar sordina al conflicte, enquistar-lo, encapsular-lo, tornar a obrir l’aixeta del gas i incorporar Ucraïna gairebé sencera a Europa per la via ràpida.
Entretots
L’honor rus d’una banda, que Putin ha de salvar tant sí com no, i el sentit pragmàtic occidental de l'altra. El més probable és que s’equilibrin. L’honor, això que per als catalans no és res, però que per als que han perdut imperis ho és gairebé tot. D’aquí les amenaces de recurs a l’armament nuclear tàctic. S’acosti o no s’acosti el desenllaç d’aquesta guerra, disminueixi d’intensitat, com ja es pot esperar a més de desitjar, el futur de Rússia és avui molt més complicat que abans de l’inici de la invasió. Malgrat posseir un dels dos arsenals més destructius del planeta, malgrat les ingents reserves d’hidrocarburs, minerals preciosos i la producció a gran escala de cereals, Rússia està en declivi. Per molt inflada o plena que estigui, no forma part del concert dels grans. Al costat del G-7 o la Xina, la seva economia és poc més que insignificant. En aquest món de grans països i grans associacions de països, Rússia no pot ser un pol. Està obligada a subordinar-se. De moment, Putin parla de tàndem amb la Xina. Però la realitat és que Rússia exporta gas i petroli i la Xina és el primer consumidor d’energia del món. Si tenim en compte que la riquesa i la potència provenen del consum energètic i no de la producció, obtindrem el resultat de l’equació en forma de desequilibri flagrant entre un soci i l'altre. De manera més o menys lenta però implacable, el control dels països asiàtics del seu entorn que Rússia dominava i ara es barallen sense el permís del gran os, passarà a la Xina. I el de Moscou darrere.
La Xina té la paciència, la fortalesa i la perspicàcia que li han faltat a Putin, per no parlar de la demografia. Com més gira Rússia l’esquena a Occident, més cau en l’òrbita d’influència xinesa. Xi Jinping s’ha permès posar-li un límit sever quan ha emplaçat Putin a injectar estabilitat al món, el contrari del que fa. Amb tot, és innegable que Rússia és Europa, per història, cultura i religió. També ho és que la Xina no forma part dels països on es llegeix Tolstoi i s’escolta Tchaikovsky.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
