El dret a cagar-se en Déu

Un minut quaranta-nou segons. Així es diu el llibre d’un dels supervivents, Riss, el director de la revista. Aquest se suma al de Philippe Lançon, anomenat ‘El colgajo’ per la forma en què li van deixar la cara els trets, o a ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey, que firmava els seus dibuixos com Coco: ella va obrir la porta de la redacció als terroristes, a punta de fusell automàtic, i va escoltar sota d’una taula la resta de la història. Horrorós.

És relatiu com de feridora és una blasfèmia, com de graciós és un acudit, com el temps. ¿Quantes vegades ha aconseguit cagar-se en Déu mentre els germans Said i Chérif aconseguien matar dotze persones? Un minut i quaranta-nou segons pot passar ràpid al ritme de la música o lent al ritme de les bales. Riss explica al llibre que un any després de l’atemptat va tornar a l’oficina desmantellada del que havia sigut la redacció i el va sorprendre trobar pocs forats de bala al sostre i les parets: prova de la precisió amb què Chérif i Said van disparar. De les ganes que tenien d’encertar, tot i que no sabessin exactament contra qui estaven disparant. 

Notícies relacionades

Una canilla contra 'Charlie Hebdo'

Emocionant homenatge a 'Charlie Hebdo' a l'Institut francès de Madrid

¿Sabia contra qui estava disparant la revista ‘Charlie Hebdo’ quan va mostrar la seva solidaritat amb els dibuixants danesos amenaçats per l’islamisme fanàtic? Ho sabia, per descomptat que sí. Com ho sap Zorzal, la diminuta editorial que publica el llibre de Riss, fundada per un matemàtic argentí que s’ha cansat de les coses que passen al seu país i ha vingut a viure Barcelona. També publica ‘El derecho a cagarse en Dios’, Richard Malka, on s’aclareix la manera en què uns traços al paper en un país nòrdic van acabar condensant l’odi d’un munt de fanàtics en una mica menys de dos minuts d’eficàcia assassina.

Que els supervivents d’allò escriguin són proves que l’esforç dels fonamentalistes per fer callar els blasfems és estèril. Mireu, si no, la situació que hi ha muntada a l’Iran després de 40 anys de manipulació teocràtica, i tot pel vel. Sent tan idiota es pot vèncer, no convèncer.