Andalusia no s’equivoca

L’anunci del president d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, de suprimir l’impost de patrimoni ha obert un debat que alguns han volgut defugir. La competència fiscal és una realitat dins d’un mercat únic de mercaderies i capitals. Que Andalusia tingui l’ambició d’atraure empreses després de dècades d’inversió pública per crear infraestructures que s’ho permetin no hauria d’analitzar-se amb paràmetres paternalistes i negar-li la possibilitat de fer el que fa tothom, incloses Catalunya i Madrid. Andalusia vol deixar de ser una comunitat perceptora de recursos públics i generar-los amb la seva activitat econòmica. Això seria bo per a Andalusia i per al conjunt dels espanyols. I si aconsegueix aquest objectiu es podrien abordar alguns debats imprescindibles per al futur d’Espanya, com el del finançament autonòmic. Certa esquerra hauria de recordar que l’objectiu de la política fiscal no és perpetuar les desigualtats i compensar-les, sinó eliminar-les progressivament. Cert és que, en la maniobra de Bonilla, aquesta intenció se suma a la necessitat del PP d’acordar el debat sobre fiscalitat que el Govern ha abandonat. Fa bé Andalusia a potenciar la seva competitivitat econòmica, que la té, i que han demostrat ciutats com Màlaga, que Bonilla ha dit en més d’una ocasió que és el seu model.

Moreno Bonilla tampoc s’equivoca al triar l’impost de patrimoni per competir fiscalment. És compatible ser partidari d’una fiscalitat exigent i justa i promoure la supressió d’un gravamen que no hi ha a gairebé cap altre país europeu i que cap organisme internacional menciona com a exemple a seguir. De fet, durant dos anys, Zapatero –ara tan influent en el Govern de Sánchez–ho va considerar així, i el PSOE mai no ha donat explicacions del seu canvi d’opinió. Per això resulta paradoxal que, en lloc de proposar solucions per a les comunitats autònomes que no poden suprimir-lo pel seu dèficit, anunciï un impost a aquest concepte indeterminat de «grans fortunes». Aquest tipus d’impostos no són més que el reconeixement de les llacunes del nostre sistema fiscal, i que necessita més que mai una reforma que s’ha descartat. Una fiscalitat incapaç de gravar el conjunt de l’activitat econòmica, que tolera un 25% del PIB en negre, que no aconsegueix discernir entre la riquesa que reverteix en la societat i l’especulativa, necessita actuar contra els patrimonis acumulats sense contemplar la traçabilitat del ja tributat.

Espanya no necessita més impostos ni augmentar el tipus dels que cobra. Espanya necessita un pacte nacional contra l’economia submergida que limita la recaptació i genera competència deslleial entre les empreses i entre els treballadors. Espanya necessita adoptar les propostes fiscals de la UE, com és el cas del tipus únic de l’impost de societats. Aquí hi ha la garantia de la despesa social, no en les proclames contra uns rics que, massa vegades, ja tributen, desgraciadament, a milers de quilòmetres de distància, per acabar augmentant la tributació dels que no amaguen els seus negocis ni la seva riquesa, ni dins ni fora del país. Si Moreno pretenia obrir aquest debat no es va equivocar. S’han equivocat els que ho han aprofitat per demonitzar de nou el PP sense confrontar el seu model. Des del mateix Moreno Bonilla fins a alguns de paternalistes a Madrid i a Barcelona, cal començar a prendre’s seriosament Andalusia per afrontar determinats debats a Espanya.