La Mercè 2022: recuperar el carrer

Les festes de la Mercè recuperen aquest any la normalitat; fins i tot ho és que estiguin condicionades per unes previsions meteorològiques que han obligat a suspendre actes des del primer minut. Arriben després de dos anys absolutament condicionats per la pandèmia, fins al punt que el 2020 es va experimentar amb un espectacle piromusical descentralitzat per tot Barcelona per ser contemplat pels veïns des dels respectius terrats de casa seva. Exactament el contrari del que una festa major hauria de ser, i alhora una exhibició que la ciutat podia continuar bategant a l’uníson fins i tot en aquelles circumstàncies. Tot i que aquell any no fos el més difícil, com recorda la que va ser responsable de l’organització de la Mercè durant anys, Rosa Mach: encara més dur va ser celebrar les festes el 2017, en estat de dol pels atemptats d’agost i en inquieta expectativa pel que havia de passar a l’octubre. Aquest any torna el piromusical a Montjuïc, el correfoc només es trasllada al passeig de Gràcia per motiu d’obres (en allò que pot ser un feliç experiment) i es tornen a ocupar, si la pluja ho permet, els espais habituals del centre de la ciutat i els descentralitzats que han d’estendre la festa a altres barris i evitar col·lapses que de vegades s’han acostat al risc públic. La perspectiva preelectoral potser fa apujar el to de qualsevol polèmica que sorgeixi durant aquest llarg cap de setmana festiu per als barcelonins. Però difícilment en aquests dies el protagonisme (per una vegada, potser l’última fins a la primavera vinent) el tindrà el tremendisme del discurs públic sobre l’estat de la ciutat. Ni el que proclama com a revolucions urbanes ideals, idealitzades i per sobre de qualsevol crítica el que és gestió, encertada o errònia, innovadora o rutina embolicada en retòrica, oberta a la participació o unilateral. Ni tampoc el de l’apocalipsi diària que s’inflama sense discriminar entre els problemes comuns a qualsevol gran urbs i els errors de model propi i que és tan capaç d’elevar anècdotes al nivell de desastre com d’assumir com a normals problemes crònics, o resistir-se a admetre els motius dignes de reconeixement o fins i tot orgull ciutadà. 

Ja quedaran per endavant uns quants mesos per comprovar si davant aquests discursos enquistats és possible un debat obert sobre cap a on va i ha d’anar la ciutat. Aquests dies són per retrobar-s’hi, disfrutar-la i, si és possible, per una vegada, que s’agradi. Tot i que no perquè visquem aquests dies la festa recuperada (creada, de fet, com la coneixem avui, fa quatre dècades) hem de deixar de reflexionar sobre aquest model establert fins al punt d’haver-se convertit en tradició. En aquests anys hi ha hagut encerts i correccions (per uns dies tota la ciutat torna a sentir seu el centre històric, alhora que és necessari buscar altres escenaris), però també carències que haurien de fer envejar les tradicions festives d’altres capitals. El pregó de la cineasta Carla Simón, ple de reivindicació de la vitalitat cultural de la ciutat i de la seva capacitat d’acollida, ¿no hauria tingut el seu espai natural al balcó de la plaça de Sant Jaume i no en la intimitat institucional del Saló de Cent? La por (més que justificada veient alguns antecedents) a l’esbroncada, el boicot o la protesta allà on faci més mal no hauria de coartar el que hauria de ser un acte popular i amb veus que siguin capaces de passar dels salons a les places. Mentre no pugui ser així, a la Mercè (i a Barcelona) els faltarà alguna cosa.