BARRACA I TANGANA Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Xuta més fort
Imagineu quina pena devia fer jo, infinita: un nen llavors de sis anys que plorava a la seva habitació per no veure un Romania – Unió Soviètica
De vegades les coses no són el que semblen. El Teo i jo estàvem esperant que la seva germana sortís del conservatori. El Teo portava una pilota de plàstic reciclat –perquè està rebent una excel·lent educació interdisciplinària– i es va posar a xutar contra la paret més pròxima. La paret més pròxima era la paret d’una església en l’únic espai ampli de la plaça. Jo estava cansat, com sempre, perquè sí, cansat de viure, així que em vaig asseure a l’escalinata per vigilar el petit Teo, que creuava grans volees amb l’entusiasme que només un nen de sis anys pot mostrar al voleiar una pilota.
L’escena em feia feliç, però aviat em vaig adonar que estàvem vorejant un delicte variat. Primer per jugar amb una pilota en una plaça –tot i que vaig veure que havia desaparegut el cartell de «prohibit jugar a la pilota» que tant odiava–, i segon perquè la insistència de l’esquerrana del Teo, amb els seus vint xuts per minut sobre els murs centenaris de l’església, es podria considerar un atemptat al patrimoni en tota regla. Estava a punt de dir-li que parés, no fos cas que algú s’enfadés, quan vaig veure que se m’acostava una senyora gran. Lògicament vaig témer el pitjor, perquè com a pare sempre penso que em renyaran i, a més, no podia interpretar l’expressió de la seva cara perquè jo no portava les ulleres.
La senyora se’m va plantar al davant i em va preguntar si aquell psicòpata de la pilota era el meu fill –sense dir allò de psicòpata– i jo vaig assentir, poc convençut, per si de cas, pensant ja en la justificació per la bronca, però de vegades les coses no són el que semblen. «És igual que el meu fill quan era petit», em va dir, i jo: «Ah, he, he». La senyora es va girar cap al Teo i va marxar al crit de «¡xuta més fort!», deixant-me a l’escalinata esperant i encara cansat de viure, però orgullosíssim de la meva ciutat, del meu país i de la meva espècie.
Hi ha gent que va i gent que espera. La senyora és de les que van i jo soc dels que esperen. Se’m dona bé esperar, així ha sigut sempre. Esperar a i esperar que. Esperar que em passin la pilota. Esperar que algú es fixi en mi. Esperar que el meu equip guanyi alguna cosa. Esperar que els problemes es resolguin sols. Esperar la jubilació. Esperar que la meva filla surti del conservatori igual que esperava que sortís la seva mare, igual que un dia esperaré la meva neta. Se’m dona bé esperar. No em molesta.
De vegades les coses no són el que semblen, però sempre tenen un perquè. L’altra nit estava parlant amb Machicado i la conversa va derivar cap a un dels meus primers records del Mundial: un partit a Itàlia el 1990 entre Romania i la Unió Soviètica. El recordo perquè el meu pare m’havia castigat sense veure’l perquè en lloc de menjar havia estat jugant partidets de futbol amb trossets de peix sobre la taula, però li devia fer tanta pena que em va deixar veure’n la segona part, perquè imagineu quina pena devia fer jo: un nen llavors de sis anys que plorava a la seva habitació de Castelló per no veure un Romania – Unió Soviètica.
El cas és que vaig buscar-ne el resum i vaig comprovar que en aquell partit ja hi havia dues característiques que m’han perseguit sempre: la desconfiança cap als àrbitres –un escàndol de penal– i cap a la tecnologia en el futbol –repeticions simulades amb dibuixets que no hi aportaven res–. I vaig pensar que pot ser que el que em passa ara vingui d’allà, perquè les coses sempre tenen un perquè, ho siguin o ho semblin.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
