L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un vent atziac entre els fruiters d’‘Alcarràs’
L’Espanya buidada no necessita lletanies, sinó autobusos, serveis, mitjans
Surto del cine Aribau amb el cap cot, gairebé amagant-me de mi mateixa, perquè, tot i que em crec molt campera, encara no havia vist ‘Alcarràs’, que ja va camí dels Oscars. Enorme el personatge de l’avi, el ‘padrí’ Rogelio, amb aquesta mirada cap a dins, abstreta, que tantes vegades s’observa entre la gent del camp; un pagès que creix en l’escena en què, assegut sota la figuera, un vent sobtat, com del mal auguri, aixeca terra entre les rengleres de presseguers i paraguaians i li xiuxiueja a l’oïda: «el teu temps ja va passar». El ‘padrí’ el va arraconar la marea dels anys. Va néixer en una època en què els tractes es feien de paraula i encara s’entonaven cançons de trilla, com la que els ensenya als nets: «Si el sol fos jornaler,/ no matinaria tant./ Si el marquès hagués de batre/, ja ens hauríem mort de fam». Cal veure si l’Acadèmia nord-americana entendrà la pel·lícula, però és igual, perquè Carla Simón —quina bona elecció de pregonera— ha fet un treball excel·lent. El camp és just allò que retrata: supervivència i demolició, els preus del desvergonyiment.
L’Espanya buida és l’Europa dels camps desolats. L’assumpte és més vell que Marx i Engels, però ningú va fer cas. Ho va reblar John Berger en l’assaig ‘Puerca tierra’ (Alfaguara), publicat per primera vegada a Anglaterra el 1979: ja llavors, la pagesia europea era una espècie en via d’extinció, moribunda, per la impossibilitat de competir amb el capital monopolista i l’‘agribusiness’, que controla el mercat i la distribució.
Baixant de la vall
A mitjans d’agost, vaig anar a Alcarràs de passada, al camí de tornada, omplerta de molins eòlics en lloc de plaques solars, baixant del Pirineu de Navarra, des d’un poblet de tot just 50 habitants a la vall de l’Erro. Un llogarret que viu de la ramaderia, una mica del cereal, turisme rural i el tràfec de pelegrins cap a Santiago: «Bon camí». De vegades sorgia alguna conversa espontània al bar Juan amb els veïns, com amb la Sonia. La dona, d’uns 40 anys, comentava el greu problema d’aconseguir transport escolar per als nois de la vall, que als pares els costa un dineral i un ‘tetris’ organitzatiu —avui tu, demà jo—, quan resultaria xavalla per al Govern navarrès. A més, el xaval que s’assenta a Pamplona per estudiar a l’institut o la facultat ja no vol tornar al poble. No n’hi ha prou amb entonar la lletania de l’Espanya buida: és una qüestió de voluntat, de rascar-se la butxaca, de dotar de serveis als territoris.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
