A contrallum Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No hi és
La relació entre els usuaris i les entitats bancàries és tan asimètrica que ens haurien d’alliberar de l’obligatorietat de viure lligats a elles
Els bancs no volen gent a les seves oficines perquè als bancs no els agrada la gent, els agraden els seus diners. Per això fan plans per reduir l’afluència de públic i tancar les sucursals. Aquest any he estiuejat en un poble on fins fa poc hi havia dues entitats. Ara no n’hi ha cap. La població d’aquest lloc està bastant envellida, de manera que la desaparició de les oficines els causa trastorns sense conte. ¿Per què? Perquè els bancs són obligatoris. No podem dir a la companyia de la llum que vingui a cobrar-nos el rebut a casa; ni tan sols ens permeten anar a pagar-lo a la seu de la companyia. Estem obligats a realitzar aquestes gestions a través del banc.
El banc és obligatori, però el banc no hi és.
Entretots
No podem pagar en metàl·lic més d’una certa quantitat de diners per evitar el blanqueig, suposem. Estem obligats a fer-ho a través del banc.
El banc és obligatori, però el banc no hi és.
No podem dir a la nostra empresa que ens pagui la nòmina en metàl·lic, dins d’un sobre. Estem obligats a rebre-la a través d’un compte corrent.
El banc és obligatori, però el banc no hi és.
Notícies relacionadesÉs com si ens obliguessin a anar a missa però no hi hagués esglésies. La banca és una Església poderosíssima que ens obliga a assistir a les seves misses i amb la qual estem obligats a confessar-nos diàriament, però els seus ministres apareixen i desapareixen quan els ve de gust. La banca no hi és quan la necessites, sinó quan ella et necessita a tu. L’última vegada que vam rescatar la banca ens va costar desenes de milers de milions d’euros dels quals no ens han tornat un cèntim.
La relació entre els usuaris i les entitats és tan asimètrica que ens haurien d’alliberar de l’obligatorietat de viure lligats a elles. Fa poc vaig intentar pagar en metàl·lic les despeses d’un tanatori en el qual ens disposàvem a vetllar un ésser estimat i no em van admetre els diners. Em van dir que pagués amb la targeta de crèdit (la mort a crèdit). Però la meva targeta no estava autoritzada per a aquell desemborsament, de manera que vaig trucar a la porta del banc, però no hi havia ningú a dins. Quasi ens quedem sense enterrament. El banc és obligatori, però el banc no hi és.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
