Com fer front a Giorgia Meloni

La victòria de Giorgia Meloni a les eleccions italianes constitueix un desafiament polític majúscul per a la Unió Europea i per a la democràcia. Per molt que la líder dels Germans d’Itàlia moderés el seu discurs en els últims dies de campanya i després dels comicis, és difícil defugir la commoció que ha suposat la seva victòria. Quan Meloni s’assegui a la cadira del Consell Europeu reservada a Itàlia, previsiblement abans de finals d’any, més de dues dècades de cordó sanitari de l’extrema dreta s’ensorraran. La mateixa presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que va portar al límit les advertències sobre el que podia suposar aquesta victòria, haurà d’acceptar els fets i rebre-la amb els beneplàcits reservats als nous presidents. Vint-i-quatre hores després dels comicis, la llista dels qui l’havien felicitat era curta: els presidents d’Hongria, Viktor Orbán, i de Polònia, Andrzej Duda, Marine Le Pen, Santiago Abascal i altres líders de la dreta global més extrema... Una cosa insòlita que revela la fondària de la convulsió i explica que una pregunta recorri avui Europa: ¿com fer front a Giorgia Meloni? 

És el moment d’analitzar no només les peculiaritats del mapa electoral italià sinó les forces tectòniques que sacsegen el continent europeu en favor d’una dreta fins fa poc proscrita. Més enllà d’una llei electoral que era favorable a qui aconseguís formar una coalició guanyadora (la dreta n’ha sigut capaç, i el centre i l’esquerra que han sumat la meitat dels vots, no), resulta significatiu del malestar existent en la societat italiana el fet que Meloni hagi guanyat en la majoria dels sectors socials, mentre que Matteo Salvini, amb promeses d’ordeno i mano, pescava vots entre els electors més desfavorits que continuem veient erròniament com a caladors exclusius de l’esquerra. A més, Silvio Berlusconi sumava un altre 8%. Poc, però prou com per condicionar Meloni en temes en els quals Il Cavaliere té la seva pròpia agenda, entre d’altres, les relacions amb Vladímir Putin. En particular si resulta elegit president del Senat, on ha obtingut un escó.

Podria ser que la moderació recent de Meloni fos alguna cosa més que un estratagema electoral. La seva adhesió a l’OTAN i la UE i el seu distanciament de Putin li han servit per captar vots de Berlusconi, però no sembla que aquest sigui l’origen del seu gir. L’ambiciosa política italiana sap que té les de perdre en un assalt frontal a les institucions de Brussel·les. Roma no és Budapest. Ni tan sols és Varsòvia. És molt més. De tal manera que un atac a les llibertats com el que pateixen els hongaresos, o una envestida contra la judicatura com la que practica el Govern de Polònia, encendrien tots els senyals d’alarma a Brussel·les. El més probable és que Meloni es prepari per a una estratègia de llarg abast, aprofitant la debilitat de la UE.

Fer-li front amb eficàcia requereix també una estratègia de llarg termini. És la que haurien d’adoptar els partits democràtics per respondre al desafiament que ha suposat la seva victòria. De poc serveix demonitzar-la com si fos el mateix Mussolini. No té per què ser, ni tan sols, la seguidora del seu polític de referència, Giorgio Almirante, que va ressuscitar el feixisme a Itàlia després de la guerra. Combatre-la amb èxit passa per criticar-la certament pel que és, una dona d’extrema dreta, i pel que faci el seu govern en tres escenaris decisius per al futur de la UE: les llibertats individuals, l’adhesió (autèntica) al projecte europeu, i la defensa irrenunciable de la sobirania (avui la d’Ucraïna). I encara més, per presentar una alternativa que respongui a les inquietuds dels votants i no quedi ofegada pel soroll de les divisions i picabaralles.