Giorgia Meloni: dona, cristiana, italiana a Europa

Les raons que han comportat que a Itàlia estigui a punt de governar una força postfeixista es poden resumir en tres: descontentament, abstenció i sistema electoral. La primera, el descontentament generalitzat amb la política després de la successió de governs tecnocràtics (Draghi és l’últim d’una llarga llista) i l’absència de solucions a les demandes ciutadanes. La tecnocràcia es podria dir que és l’àlter ego de les forces populistes, dues cares de Janus que neguen el pluralisme. I, que, en el cas d’Itàlia, ha aconseguit la deslegitimació de la classe política en el seu conjunt i el debilitament de les institucions democràtiques. Aquelles forces polítiques que se’n van mantenir al marge han aconseguit el suport de la ciutadania, com és el cas de Germans d’Italia.

La segona raó, l’abstenció, la desil·lusió provoca desmobilització i davant l’absència d’opcions una part important de la ciutadania ha optat per quedar-se a casa. Ni tan sols l’ampliació de l’edat de dret al vot per al Senat ha aconseguit mobilitzar el vot jove, una cosa que hagués canviat substancialment el resultat, ja que Meloni és la favorita en totes les franges d’edat menys, precisament, en els joves. I potser en això tingui bastant a veure la incapacitat de les forces d’esquerra per armar un projecte il·lusionant que s’hagués presentat unit i no dividit en tres. Sens dubte, i després de la sortida de Letta, sembla obligada una reflexió en aquest àmbit ideològic que els permeti posar-se a treballar i buscar alternatives a l’incipient Govern d’extrema dreta de Meloni.

La tercera, el sistema electoral, la llei electoral Rosatellum, que va entrar en vigor el 2018 i que afavoreix les plataformes electorals davant els partits i que en aquest cas ha afavorit a la unitat de les forces de la dreta. 

D’aquesta manera, Giorgia Meloni ha aconseguit el que tants anys fa que persegueix, sense èxit, Marine Le Pen. El camí per aconseguir-ho ha sigut la progressiva normalització dels discursos de la dreta radical, incorporats com una cosa natural en el marc de la discussió política italiana, copiats per les forces del centredreta i centreesquerra que, com s’observa en moltes altres latituds del continent, cada vegada tenen mes complicat trobar el seu lloc al món.

Notícies relacionades

Meloni, més enllà d’Itàlia

La ultradreta italiana podrà formar Govern però no canviar la Constitució en solitari

Sigui com sigui el cert és que Itàlia, país fundador del projecte europeu, passa a engrossir la llista de governs que aposten pel qüestionament de les democràcies liberals, que despleguen discursos nativistes i racistes, que ataquen les minories i degraden els que menys tenen. Governs que no aposten ja per fórmules antigues de sortida de la UE, sinó que opten per plantejar alternatives etnonacionals que substitueixin a l’‘statu quo’ europeu actual reclamant l’Europa de les nacions i els pobles. Amb l’arribada de l’ultra Meloni al poder podríem estar davant la formació de dos eixos de poder a la UE que rellevaran el clàssic París-Berlín. D’una banda, pel que fa a valors, un potent eix nacional-conservador Varsòvia-Budapest-Roma on es qüestiona el pluralisme i l’estat de Dret. D’altra banda, es reforçarien les posicions més atlantistes que europeistes que enarboren tant Meloni com Morawiecki enfortint les posicions dels falcons europeus en relació amb la guerra a Ucraïna. L’encreuament dels dos eixos debilitaria les posicions de força d’Alemanya i França, ja molt debilitades com a conseqüència de la guerra a Ucraïna, i obre un nou escenari en el marc europeu.

A la llum del que ha passat a Itàlia, i fins i tot considerant la seva pròpia especificitat, convé estar alerta als pròxims moviments d’aquesta nova internacional radical que cada vegada té els tentacles més llargs i una presència més gran en els nuclis de poder.