Anàlisi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Itàlia: fer un ‘reset’
Cap força va saber filar una alternativa que defensés les propostes amb més suport popular, una agenda política basada en la defensa dels contrapesos democràtics, la redistribució de la renda i la lluita pel medi ambient
Els resultats de les eleccions italianes són molt clars: la victòria de l’extrema dreta és aclaparadora. Especialment en termes polítics. Si es miren de prop les primeres dades de què es disposa –que registren l’abstenció més alta que mai, el 34%–, el conjunt de vot popular dels tres partits que conformen la coalició de la dreta no varia de manera sensible respecte a fa quatre anys, ja que se situa en els dos casos entorn dels 12 milions de vots. El que canviarà substancialment serà la distribució dels escons, ja que la llei electoral en vigor premia sobre manera les forces polítiques que es presenten en coalició, com en el cas, en efecte, de Forza Italia, la Lliga, i, evidentment, Germans d’Itàlia, el partit d’arrelam neofeixista encapçalat per Giorgia Meloni.
Tres consideracions d’urgència respecte a això.
En primer lloc, que dins dels equilibris de la dreta qui ara portarà la veu cantant, per ser de llarg el partit més votat (el 26% davant el 8% aproximadament de la Lliga i de Forza Italia), és precisament el partit de Meloni. Hi ha un canvi qualitatiu, polític: si les diferents mutacions de l’espai de l’abans MSI havien sigut legitimades ja des de la meitat dels anys 90 quan Berlusconi els va acollir a la seva aliança, això sempre s’havia produït en condicions d’inferioritat numèrica amb respecte a les altres forces de camp conservador. Avui són ells qui detenen clarament l’hegemonia.
Entretots
La segona consideració té a veure amb el fet que la suma dels vots de l’aliança de centreesquerra (el PD, Demòcrates d’esquerres, Federació dels Verds i Més Europa d’Emma Bonino) i dels Cinc Estrelles hauria sigut suficient per competir. Amb l’afegiment dels centristes d’Azione (la coalició d’últim minut entre Carlo Calenda i Matteo Renzi), fins i tot s’hagués plantejat una victòria. És absolutament cert que els vots i les forces polítiques mai són sumables sense més ni més. Les relacions entre totes aquestes forces han sigut, són i seran difícils. Tanmateix, que la llei electoral penalitzaria la divisió de manera severa era una cosa coneguda i la dada –política, una altra vegada– és la incapacitat de plantejar aliances i acords que superessin interessos partidistes i, en més d’una ocasió, fins i tot egos personals.
I això porta a la consideració més important. Els estudis demoscòpics realitzats en vista de les eleccions, a més de clavar més o menys el resultat, explicaven que les mesures més acceptades plantejades durant la campanya electoral eren la pujada de les pensions als 1.000 euros, l’establiment d’un salari mínim, el límit a les factures energètiques, la gratuïtat de la universitat o l’impost a les grans fortunes. I les que menys consensos aconseguien, la flat tax, la reintroducció de la nuclear o l’elecció directa del president de la República. Potser una mica tosca, però sens dubte es tracta de l’embrió d’una agenda política alternativa present al país, basada en la defensa dels contrapesos democràtics, la redistribució de la renda i la lluita pel medi ambient. Cap força va saber filar una proposta convincent en aquest sentit. Després d’un reset complet, és des d’allà que s’ha de tornar a construir.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Enrico Letta Fratelli d'Italia Silvio Berlusconi Eleccions Itàlia Itàlia Giorgia Meloni Força Itàlia Moviment 5 Estrelles Partit Democràtic d'Itàlia
