La policia del pensament

Això no va per barris. Històricament, tant les dretes com les esquerres han tingut la temptació d’imposar el relat tot impedint que s’escoltessin els relats contraris. I no em refereixo a les dictadures totalitàries, l’ADN de les quals es nodria de la prohibició de pensar, opinar i debatre. Però més enllà de les tiranies, la censura és també una eina eficaç en democràcia que no defuig cap sensibilitat ideològica, fins i tot aquella que fa, de la llibertat d’expressió, una bandera. I el matís és necessari perquè està generalitzada la idea que les dretes tendeixen a ser més censores que les esquerres, cosa la qual és incerta en aquests temps de domini de la correcció política.

Per dir-ho amb claredat, ha quallat una policia del pensament que, sota l’empara de la santedat progressista, impedeix els debats més sinuosos, imposant dogmes, repartint carnets ètics i criminalitzant els que defensen òptiques diferents. La lletania és coneguda: tothom que no pensi segons el catecisme políticament correcte passa a ser un heretge, i ràpidament se li penja la marca que assenyala la infàmia.

Com dèiem amb Antoni Gelonch en el programa ‘Fax’ de 8tv, hi ha temes molt cridaners sobre els quals no hi ha manera de debatre, perquè no només no s’admet la possibilitat de dissentir sinó que es demonitza qui ho fa. Per exemple, no es poden defensar els valors cristians, sota pena de ser titllat immediatament de reaccionari. Per als gurus de la correcció política, la visió d’un capellà produeix urticària, contràriament a la d’un imam, que sembla que els produeix un orgasme. Si parlem d’economia, qualsevol reflexió racional que plantegi la baixada d’impostos, en lloc de la pujada, cau al pou de la maldat social i és foragitada del debat públic. Però l’estrella de les prohibicions és la qüestió de l’islam, sobre la qual està prohibit pensar, criticar i debatre. Si el Sancho del segle XVII va topar amb l’Església catòlica, el del segle XXI topa amb l’islam, perquè tota crítica esdevé, immediatament, un anatema.

No cal dir que no em refereixo a la fe transcendent de cadascú, ni a la societat plural, nascuda de la convivència entre identitats i religions, sinó al repte que la ideologia islamista –sobretot el salafisme– representa per a la societat de les llibertats. Tenim un problema molt greu amb l’islamisme que intenta retallar drets fonamentals, entre ellls els drets de les dones, de manera subtil, però militant, i en lloc de rebre el rebuig de les seves imposicions, gaudeix del bonisme d’una progressia que projecta una mirada paternalista sobre pràctiques que són clarament reaccionàries.

Aquests dies estem vivint una paradigmàtica dualitat: d’una banda, l’extraordinària lluita dels iranians contra el règim, arran de l’assassinat de Mahsa Amini, posant en perill la seva vida. De fet, les protestes ja acumulen desenes de morts. I aquesta lluita valenta de les dones musulmanes contra el hijab i la resta de dominis existeix a tots els països on s’imposa la xaria. No tinc cap dubte que les Nelson Mandela del segle XXI són les dones musulmanes que lluiten per la llibertat. Tanmateix, al nostre país d’aquestes lluites són menystingudes per la progressia –republicans, cupaires, comunaires–, que les ignora, les minimitza i, fins i tot, les justifica.

Notícies relacionades

La policia moral, el cos més temut als carrers de l’Iran

Twitter era una cerveseria de Múnic

Hi ha partits que consideren que tenir una diputada amb hijab és un mèrit en ell mateix, oblidant que estan promocionant un símbol misogin d’opressió de la dona. No només això, sinó que usen el hijab com a esquer electoral, sempre acompanyat d’una bona dosi de victimisme. L’exemple de la diputada d’ERC és més que notori. Alhora, si algú gosa a elevar una crítica és titllat a l’instant de racista, el comodí que utilitza el progressisme per negar el debat. Un tipus de ‘reductio ad Hitlerum’ d'estar per casa. Abusen tant de l’acusació de racista que banalitzen el concepte. I això ho fan dirigents polítics de tota mena –Alba Vergés o Marta Vilalta com a darrers exemples–, cosa la qual és el deliri.

Acabo com a l’inici, amb la convicció que la negació progre del debat sobre l’islam deixa tot el terreny a l’extrema dreta, que l’ocupa de la manera més perillosa. L’islamisme és un problema greu arreu del món, però també en les nostres societats. Negar-ho no només és un símptoma d’estultícia intel·lectual, sinó també d’irresponsabilitat democràtica. El progressisme està abandonant les dones musulmanes que lluiten per la llibertat. És una ceguera històrica que pagarem com a societat.