L’islam polític i la creixent hipocresia occidental

És una situació que proporciona tranquil·litat immediata als mandataris europeus. Ni París ni Berlín volen problemes, prefereixen la política de l’estruç, i si hi ha gent disposada a mantenir la calma al preu que sigui doncs endavant. I encara millor si a més de fer aquest gran favor, aquestes autòcrates protegits per Israel s’emboteixen d’armes que impulsen l’economia europea i americana.

Però sobre el tapet vola la incertesa de si aquesta situació serà sostenible durant gaire temps. Egipte, per exemple, travessa moments realment difícils, que es poden complicar més si l’economia continua enfonsant-se, com preveuen nombrosos analistes. Des del cop del 2013 que va apartar els Germans Musulmans del poder, el president Abdel Fattah al Sisi ha governat amb mà de ferro gràcies a les injeccions multimilionàries dels Emirats i l’Aràbia Saudita, però nou anys després, els indicadors bàsics no només no pugen sinó que cauen a gran velocitat, i la guerra d’Ucraïna els agreuja.

El fet més notable, que passa desapercebut en els mitjans occidentals, és el comportament dels Germans Musulmans. Quan Sisi va fer el cop, emparat per Israel i poderosos països àrabs, especialment els Emirats, hi havia el presagi que els islamistes respondrien amb les armes. Va ser una gran sorpresa que això no passés, i la principal lliçó d’aquella experiència és que els islamistes egipcis s’estan comportant amb inesperada maduresa. Sisi que, segons el Canal 12 de la televisió hebrea, parlava diàriament amb Benjamin Netanyahu, compta amb el suport incondicional de tots els països de la regió, inclòs Israel, d’Europa i dels Estats Units.

Els Emirats, l’Aràbia Saudita i Egipte estan expandint les autocràcies pel nord de l’Àfrica, inclosa Tunísia, amb el vistiplau d’israelians, europeus i americans. El denominador comú d’aquestes maniobres és Israel, que s’ha convertit en la potència hegemònica que mou els fils regionals al seu aire, sia directament o a través dels Emirats, l’Aràbia Saudita i Egipte. Els autòcrates confien que l’estat jueu els mantingui a les seves butaques i els aplani el camí per relacionar-se amb Occident, i així està passant.

Com indicàvem, la qüestió capital és si els règims antiislàmics seran capaços de mantenir-se a mitjà i llarg termini, especialment si els autòcrates no són capaços de crear riquesa. Es pensa comunament que les autocràcies que s’alien amb Israel resolen els seus problemes, inclosos els econòmics, de la nit al dia i immediatament compten amb el suport d’Occident. Però els casos d’Egipte i Jordània mostren que no és exactament així. Aquests dos països travessen una crisi econòmica tremenda que empitjora cada dia malgrat l’enviament massiu de dòlars a Egipte des dels Emirats i l’Aràbia Saudí. L’estabilitat dels Emirats i l’Aràbia Saudita en gran mesura està garantida pel petroli, tot i que aquesta riquesa no serà eterna. A curt termini els seus mandataris es poden mantenir en el poder sense grans esforços, però no passarà gaire temps fins que els enormes ingressos provinents de l’or negre no siguin tan inflats i llavors ja es veurà el que passa.

Notícies relacionades

¿Tardor de descontentament àrab?

Aragonès defensa la relació entre el Govern i Israel quatre mesos després de la moció crítica del Parlament

Una cosa que podria haver-se fet, veient el comportament dels islamistes a Egipte i en altres parts (tot i que no a Síria), és haver-los donat una oportunitat per gestionar els seus països, però això ni s’ha fet ni es farà voluntàriament.

Per a Israel, les autocràcies i Europa, el gran problema de l’islam polític és que no és tan cínic i hipòcrita com els autòcrates, Israel o els seus socis europeus. Hi ha nombrosos senyals que l’islamisme està madurant, com es veu a Egipte i a Tunísia, però alhora hi ha indicacions que ni les autòcrates ni Israel ni Europa tenen el menor interès a desbaratar sistemes que se sostenen sobre els pilars de la repressió i la hipocresia.