Silvio Berlusconi: l’orgia perpètua

D’entre els molts fracassos que ja acumula un, no és menor el de no haver aconseguit que el personatge d’aquesta setmana en aquesta secció fos Íñigo Onieva. Un ‘piernas’, que diria Cela. Però el tal Onieva ha demanat perdó, cosa que l’honra, a Tamara Falcó, amb qui s’anava a casar, després d’un vídeo en el qual se’l veu intimant bucalment amb una altra dona mentre sona la música i els seus ulls delaten que no està en el pitjor moment de la seva vida. D’aquests festivals a l’estil Onieva (fer un Onieva) n’ha gaudit molts Berlusconi en la seva vida. De fet, sempre me l’imagino participant a l’escena de la festa amb què s’inicia ‘La gran bellesa’, de Paolo Sorrentino. No és exactament el que crida grolleries; però participa activament en la gresca i el ball. Així, amb aquest somriure en un rostre com de cera, festiu i elegant, sorollós i volcànic, vestit de doble pit, ha anat passant per la vida aquest periodista esportiu, empresari, magnat dels mitjans, polític i conspirador.

Berlusconi sembla d’una altra època però defineix perfectament aquesta: cabdill amb solucions fàcils per a problemes complexos, demagog, coneixedor de les debilitats humanes, sinuós, murri i hàbil. Tant fa diners com guanya unes eleccions, tant inventa un format televisiu com es munta una gresca amb 20 noies de disset anys i un DJ en tanga. Al recent documental, no se’l perdin, produït per Movistar, titulat ‘La Liga de los hombres extraordinarios’, un del participants defineix a la perfecció què van ser gent com Jesús Gil, Caneda, Lendoiro, Ramón Mendoza, Lopera o Gaspart: «Berlusconis d’Hacendado». Però que ningú es confongui: ara és fàcil rebutjar la seva obra i figura, però llavors, en els 90, i no només per a presidents d’equips de futbol, Berlusconi era un model a seguir. Un model d’èxit, una mica el que va ser Mario Conde durant una època aquí. I allà segueix. Berlusconi, no Conde.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Bé, Conde també, que ara va de nou millor amic de Macarena Olona, dona aguerrida, sobtadament malalta, sobtadament sana, andalusa si convé i batalladora sempre. Olona somia ser Meloni sense reparar en el petit detall que a ella la voten molt menys. Potser torna a intentar-ho, que la votin, sí. Podria fundar un partit, un esguerro, una formació, una coalició o un club de fans o caminants en uns mesos, si com va dir ahir mateix en una entrevista a Canal Sur Radio, «es demostra que Vox no ha sigut alternativa en les municipals». Però tornem al nostre personatge, que si no el text tindrà més tortuositats i meandres que la vida de Berlusconi, milanès del 36, tres vegades primer ministre, titular d’Exteriors, amo de l’AC Milan, tendrament il·lusionat en l’amor amb la seva nòvia de 53 anys menys que ell. El seu partit, Forza Italia, ha obtingut un 8% a les eleccions de diumenge, res a veure amb percentatges majoritaris.

Tot i que ell en la seva circumscripció sí que n’ha sortit molt ben parat. Però aquell vuit, aquests escons, un per a Berlusconi, són decisius perquè el pol de dretes, que comanda Meloni i al qual també pertany Mateo Salvini, s’hagi imposat amb el 44% dels vots. Berlusconi vol ser president del Senat. No importa quan llegeixi aquesta frase, no importa quin Senat, no importa a quin preu i no importa, pensa ell, que alhora sigui, o fos, amo de televisions, accionista de centenars de companyies, magnat, corrupte, vividor (això no ho dic pejorativament), bergant financer i de tot i més. Torna al Senat del qual va ser expulsat el 2013 després de ser condemnat a quatre anys de presó per frau fiscal en el cas Mediaset. 85 anys el contemplen i sempre amb aquesta filosofia que el millor (la millor festa) sempre encara ha d’arribar. Immune a l’ostracisme, amb un somriure com d’anar a agafar-te, sobretot si ets dona jove, per la cintura per ficar-te en un ball o una conga. O en un consell d’administració.