L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Per un «estúpid drap medieval»
Costa digerir el discurs que el vel islàmic és un símbol de llibertat
El setembre de 1979, la periodista Oriana Fallaci va viatjar a l’Iran per entrevistar l’aiatol·là khamenei, líder de la revolució islamista que va enderrocar el xa de Pèrsia, un sàtrapa. La reportera va haver d’esperar 10 dies que el clergue barbut es dignés rebre-la, i va accedir a vestir-se per a la trobada amb el xador, la túnica que cobreix el cos femení del cap als peus, deixant tan sols al descobert l’oval facial. Descalça, asseguts sobre una alfombra, Fallaci, com una torracollons, va començar a cosir-lo a preguntes, la majoria referides a la situació de la dona sota el seu règim. «¿Com es pot nedar vestida amb un xador?». khamenei, a qui se li anaven inflamant les gònades, va etzibar al final: «Els nostres costums no són assumpte seu. Si no li agrada la roba islàmica, no està obligada a portar-la, perquè aquests vestits són per a dones joves, bones i correctes». Tot seguit, l’entrevistadora es va arrencar la casaca, qualificant-lo d’«estúpid drap medieval». I es va armar.
La setmana passada, una altra periodista mítica, Christiane Amanpour, cap d’Internacional de la CNN, va voler entrevistar el president iranià, Ebrahim Raisi, que la va plantar per la seva negativa a cobrir-se el cap amb un mocador, encara que la trobada, pactada, havia de tenir lloc a Nova York, on no impera cap llei islàmica. Entre una escena i una altra, han transcorregut quatre dècades, 43 anys amb els seus dies i les seves nits de Xahrazads humiliades.
Entretots
Per tot el territori iranià, milers de dones de tota edat, sobretot les joves, es tallen les melenes i cremen els hijabs en protesta per la mort de Mahsa Amini, una jove kurda de visita a Teheran, a qui la ‘policia de la moral’ va aturar per portar mal col·locat el vel. Sembla que la van baldar a cops a la comissaria. Alguna cosa es mou a la fi a l’Iran, una olla a pressió que en els últims anys va deixat anar recurrents onades de cansament: hi ha hagut protestes per frau electoral, per la pujada estratosfèrica del preu de la gasolina, per pensions dignes per als jubilats i mutilats de guerra. Ara, s’hi suma el crit de les dones contra una cleptocràcia misògina i obscurantista. Tant de bo no les deixin soles.
Mentrestant, no voldria embolicar-me amb l’assumpte del vel. Cada un és molt amo i senyor de vestir com li plagui i abraçar les creences que desitgi. Però després de segle i mig de lluita pels drets de la dona, costa rosegar l’os que el vel islàmic és símbol de dignitat i llibertat. Ni a l’Iran ni a Ripoll.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
