¿Ximo Puig contra Pedro Sánchez?

Han passat 12 anys. Sánchez és més resilient, la seva imatge no ha caigut tant i creu que guanyarà Feijóo a finals del 2023. Però, tret de sorpresa, les eleccions autonòmiques seran al maig i hi ha presidents socialistes que creuen que per ser reelegits els convé no trencar, però sí agafar distàncies amb Sánchez. Creuen que, a la seva comunitat, són més apreciats.

Després d’Andalusia (majoria absoluta del PP) i l’estiu, els presidents socialistes s’ensumen alguna cosa. La setmana passada Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, es va separar de Sánchez al criticar les «males companyies» del pacte amb Podem. Però aquest dimarts el desmarcatge de Ximo Puig, president del País Valencià dues legislatures, ha sigut més brutal. Perquè València, que fins al 2015 era territori PP, és la comunitat més important que conserva el PSOE, Ximo és el baró socialista amb més personalitat i perquè no ha donat una patacada a l’estil Page, sinó que, en gran part, ha esmenat tota la política fiscal del Govern central.

Una inflació del 2 o el 3% no obliga a revisar l’IRPF perquè la distància entre preus i salaris és petita. Però el tret de la inflació al 10%, sense correcció visible a curt termini, i uns salaris que en convenis creixen menys del 3% ho canvia tot. I rebaixar una mica l’IRPF (ho ha fet el Govern basc del PNB i el PSOE) pot alleujar la situació de moltes famílies. Per això Núñez Feijóo, que vol que les autonòmiques consagrin l’avantatge que té a les enquestes, ha proposat deflactar la tarifa de l’IRPF i moltes comunitats del PP ho faran en el tram autonòmic.

Pot ser un repte seriós allà on les enquestes estan ajustades. A València, Ximo Puig pot guanyar i pot perdre. No tant pel PSPV, que es manté, ni fins i tot per Compromís, però sí per Podem que, amb un 4% o un 4,5%, pot no entrar al Parlament. I Puig ha agafat el bou per les banyes. No vol una campanya en la qual el PP presumeixi d'abaixar l’IRPF i ell quedi diluït en l’estratègia de Pedro Sánchez. La solució, abaixar l’IRPF fins als 60.000 euros (més que el PP) i també les deduccions, però no tocar successions ni patrimoni per no anar a remolc de Feijóo. Ja veurem què acaba passant, però ja ha pres la iniciativa i s’ha distanciat de la política del Govern de Madrid.

A més, Ximo pensa que, si torna a guanyar, al PSOE pot anar-li bé en les generals. Per contra, si es perd València, les legislatives aniran pitjor. A València i a tot Espanya. Per tant, Sánchez pot emprenyar-se i María Jesús Montero, ministra d’Hisenda i la segona del partit, encara més, però, al final... s’ho hauran d’empassar. Ximo té personalitat pròpia, vol augmentar-la i, a més, està queixós (és una comunitat mal finançada) del tracte rebut de Madrid.

¿Com hem arribat a aquest punt? És clar, el PP vol guanyar les autonòmiques i les legislatives. I Sánchez no ha tingut en compte que, amb una inflació del 10% i perspectives molt incertes, la fiscalitat no podia ser un molt polaritzat camp de batalla entre els dos grans partits. Convenia alguna entesa amb el PP que governa moltes autonomies.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Una carrera boja a abaixar impostos pot –cert– reduir els ingressos i augmentar el dèficit. I no seria bo, perquè el deute públic, tot i que inferior al d’Itàlia, és un dels més alts d’Europa. Però s’està veient que la contenció fiscal és impossible amb el PSOE i el PP en una molt calenta guerra fiscal.

Aconseguir algun consens amb el PP, en què tots dos sacrifiquessin una mica d’ideologia (avui el BCE aconsella gravar més a les rendes més altes per finançar la despesa social) hauria sigut millor. I fins i tot permès que s’extingís l’impost del patrimoni, que no hi ha a cap país de la UE, que ja va liquidar Zapatero, recapta molt poc (1.200 milions), és una doble imposició anual i no ajuda la cohesió territorial, ja que Catalunya paga el 45% del total.