Primera missió tripulada: Puigneró al ciberespai

La tercera és la bona. Després d’enviar dos coets a l’espai, amb més pompa que cura, el conseller Puigneró ha culminat els llançaments amb la primera missió tripulada. Només que aquesta vegada ha sigut el president Aragonès qui ha encès la metxa del coet i Puigneró qui hi anava dins. Jordi Turull creia tenir estabilitzat el pacte de govern aquest estiu. I foragitar l’amenaçadora consulta a les bases sobre la continuïtat del seu partit en el Govern. Aquesta previsió se’n va anar en orris després de reunir-se amb Puigdemont, que li va esmenar la plana. Va ser una galleda d’aigua freda. Un bany de realitat per a Turull que no es va atrevir a portar la contrària al patró malgrat els seus nous galons de secretari general amb comandament a la plaça.

Puigdemont ja no presideix el partit. Era molt poc estètic presidir un ens (Consell per la República) que es pretenia transversal i, al seu torn, presidir un dels partits en lliça. Puigdemont es podia permetre desposseir-se del títol nominatiu, se sap el líder suprem d’aquest espai polític que té alguna cosa de maoista ja que dista molt de ser un artefacte estable. Continuaria manant des de Waterloo, no en el dia a dia. Però res estratègic es mou sense el seu aval.

Qui va ordir la presentació de la qüestió de confiança va ser Carles Puigdemont, evocant la que al seu dia va plantejar després del rebuig dels anticapitalistes als pressupostos del 2016. Només que el 2016 ell era el president i ja no ho és. Una diferència que no és menor. Puigdemont volia acorralar Aragonès. El Llegítim és ell, l’estrateg, el que anava a redreçar el que mai va voler investir. Només que al seu dia va delegar en Jordi Sànchez i aquest sí que va apostar per tancar un acord.

L’anunci de la qüestió de confiança de Puigdemont va caure com un cop. Per insòlit, per rocambolesc. També per inesperat. Aragonès és un tipus temperat, mentre que Puigdemont és més temperamental. El president Aragonès va viure com un atac directe l’envit pronunciat pel balbucient Batet. I se li va acabar la paciència que ja estava al límit. Per al republicà era la gota que feia vessar el got.

En els dies previs al debat de política general semblava que s’havien temperat les aigües. No era així. No era tant que s’aparqués la consulta a les bases sinó que aquesta consulta –amb doble i inesperat efecte bumerang perquè al final se celebrarà igualment– havia de ser substituïda per un nou artefacte: la qüestió de confiança. Puigdemont és un tipus tan audaç com intrigant i desconfiat. Quan va plantejar la qüestió de confiança el 2016 només la va compartir amb unes quantes persones del seu entorn. El gruix del Govern, llavors com ara, se’n va assabentar a l’hemicicle. És el seu ‘modus operandi’ habitual.

Qui sí que va dir saber-ho era el bo de Puigneró, que va voler arrogar-se haver estat en la trama contra el president. Absurd i superb, ell no n’estava al corrent. Va ser una ostentació tan arrogant com imprudent. Perquè si bé és cert que va ser el primer dels consellers en saber-ho, l’hi va comunicar el portaveu Batet cinc minuts abans. L’envit de Puigdemont era una aposta que inequívocament posava en entredit i feia trontollar la testa del primer inquilí republicà de Palau des dels anys trenta. A ningú abans se li va ocórrer un desafiament tan gran participant de cap Govern.

Notícies relacionades

Remodelació o eleccions: ¿què pot passar ara en el Govern de Catalunya?

Twitter era una cerveseria de Múnic

De moment i a l’espera de la consulta i de 72 hores per arreglar una cosa que està trencada en mil trossos, l’envit dissenyat per Puigdemont ha tingut com a primera víctima un dels seus fidels. El substitut amb qui un dia va somiar per presidir la Generalitat. El que de segur cou al president exiliat, que veu així com el seu tacticisme s’ha carregat un escuder Puigneró –sense cap comandament a la plaça– que potser ara acabi postulant-se per recuperar l’alcaldia de Sant Cugat, la que els va arrabassar la republicana Mireia Ingla, la mateixa que es va atrevir a prendre el feu convergent sense demanar permís. Un altre dels greuges en la llarga llista de retrets que s’arrosseguen a Junts.

Puigdemont va forçar la màquina i Aragonès ha tallat en sec l’artifici amb un gest diàfan d’autoritat. Hi ha dues qüestions que Aragonès havia meditat a consciència, secundat sense cap fissura per la direcció del partit, els seus consellers i el seu nucli dur en el Govern. Arribant a dues conclusions. Més val sol que mal acompanyat. I que les eleccions, de ser anticipades, seria ell qui decidís quan i com.