L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un nàufrag anomenat Labordeta
Un documental narra la troballa d’un diari íntim entre els papers del cantautor
Labordeta deixa el Congrés
Pot semblar que l’hàbit d’escriure un diari respon a un narcisisme exacerbat, a la delectació de contemplar-se al mirall amb vanitosa coqueteria. Sens dubte, existeixen diaristes que despleguen la seva enorme cua de paó, un ventall de plomes blaves i encegadores, però m’atreviria a dir que la gran majoria de practicants són (som) pobres nàufrags, aferrats a la llibreta igual que a un tauló, a una espatlla amiga, tot i que de vegades s’escupi una gota de verí. Braçada a braçada, s’omple la pàgina en blanc com a desguàs de la quotidianitat. Aquest seria el cas d’un home anomenat José Antonio Labordeta (1935–2010), poeta, músic, professor i diputat. (Anava a escriure «un home entranyable», però l’adjectiu el trivialitza).
L’ÚLTIMA FILA
Arribo amb el temps just al cine Boliche, amb la sessió ja començada, la sala a les fosques i l’enuig d’haver-me perdut els 10 primers minuts de ‘Labordeta, un hombre sin más’, un documental realitzat per Gaizka Urresti i Paula Labordeta, una de les tres filles del cantautor aragonès. La pel·lícula es vertebra entorn d’un diari íntim que el protagonista va escriure durant 14 anys de la seva vida i de l’existència del qual ningú tenia ni idea, ni tan sols la viuda, Juana de Grandes, que va trobar el quadern de tapes verdoses ordenant papers a la vella casa de Saragossa. De primeres, no va voler confessar la troballa ni tan sols a les seves filles. La lectura la va travessar. La va deixar muda. Determinades coses pertanyen a la llavor i no les expliques ni al teu marit ni a la teva dona, tot i que els estimis, tot i que els hagis dedicat cançons boniquíssimes, versos com «he cruzado la lluvia de tus pechos».
Entretots
L’ANGOIXA
Les pàgines del diari, el documental, descobreixen un home vulnerable que s’angoixa per les injustícies del món, un creador que es qüestiona si escriu bé o malament, si haurà valgut la pena alguna de les cançons que va compondre, tot i que algunes es van convertir en himnes («polvo, niebla, viento y sol / i donde hay agua, una huerta», així va dibuixar Aragó la seva mirada). L’encesa dels llums en el cine ens sorprèn a uns quants cantussejant la melodia dels crèdits: «Y los campos desiertos / volverán a granar / unas espigas altas / dispuestas para el pan».
José Antonio Labordeta va ser un home honest, que no és poca cosa. Un home bo en el sentit machadià de la paraula. Seria un sarcasme que el seu record s’empetitís en anècdota, reduït a l’episodi aquell en el Congrés quan va engegar a passeig els ‘hooligans’ del grup del PP, que li criticaven el discurs. «¡A la merda!», potser la primera frase viral de la política espanyola.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
