Populisme fiscal

Fa anys que Espanya, i també Catalunya, necessita una revisió de la seva fiscalitat a fons, de caràcter integral i que busqui la justícia redistributiva, que és inherent a un sistema fiscal modern en un Estat social, que respongui a les necessitats de finançar els béns i serveis públics que garanteixen la prosperitat i el progrés de la societat i que alhora estimuli, no penalitzi, l’activitat econòmica, la creació de feina, la modernització del nostre sistema productiu, en clau tecnològica, digital i ambiental, en un context fortament marcat per la competència global. Els informes dels experts són públics i coneguts. Les solucions tècniques hi son de manera ben detallada. Des de l’informe Lagares del 2014, amb 125 propostes, fins al recent Llibre Blanc del comitè d’experts, de més de 800 pàgines, que va lliurar el seu informe el febrer d’aquest 2022, els nostres governs i partits tenen una munió d’alternatives. I en els països més avançats del nostre entorn hi podem trobar exemples prou reeixits, tant en termes de justícia fiscal com en la promoció del creixement econòmic, amb els matisos que toquin i responguin a les preferències col·lectives de les seves societats. L’OCDE acaba de publicar un ampli informe sobre les tendències fiscals dels països membres. I és veritat que la discussió sobre els impostos té a veure amb models de societat diferents, amb l’aspiració a una major o menor intervenció publica o amb més o menys preocupació per les desigualtats... quan el debat és rigorós i està informat, defugint els populismes d’esquerres i dretes que s’estan imposant amb tanta intensitat arreu.

En el cas de Catalunya el debat té els límits que es deriven del nostre actual marc de competències, que és extremadament limitat, sobretot en relació amb el País Basc i Navarra, i al dèficit fiscal que arrosseguem també de manera estructural. Aquestes circumstàncies obliguen els partits catalans, a més de continuar plantant cara al dèficit fiscal que patim i pressionant per buscar un nou sistema de finançament per a Catalunya, a intervenir a fons en el debat sobre la fiscalitat a Espanya. No ens podem permetre el luxe de no ser-hi, quan a més hi ha territoris que depenen de les transferències dels impostos de les classes treballadores i professionals catalanes que estan optant per rebaixar, de manera irresponsable, els impostos als seus rics, com és el cas d’Andalusia.

Però a més, en el cas d’Espanya, el debat sobre la fiscalitat és també la discussió de com combatre l’economia submergida i les pràctiques d’elusió fiscal. I és que si més persones paguessin els impostos que toquen potser tots junts podríem pagar una mica menys.

Fins ara, les polítiques per combatre l’economia submergida, que representa segons la majoria dels estudis fets fins ara, una quantia equivalent pràcticament al 20% del PIB, no han funcionat. Una bona política, per exemple, que redueixi les càrregues fiscals i socials de les contractacions dels serveis a les famílies que faciliten la conciliació laboral de les parelles amb fills o persones dependent a càrrec, en la línia del model francès que l’OCDE posa com a exemple, ens ajudaria de manera decisiva a fer emergir centenars de milers de llocs de treball, que avui es mouen «en negre»; o promoure mecanismes de comptabilitat entre prestacions socials i la feina, com ara es posa en marxa en relació amb l’ingrés mínim vital, evitant la denominada trampa de la pobresa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I el frau i l’elusió fiscal, que demanen fortes i decisives respostes harmonitzadores a nivell europeu i una intensa cooperació internacional a escala global, reclamen també un millor funcionament de les nostres agències tributàries, amb simplificacions, transparència i seguretat jurídica en els procediments fiscals, evitant considerar tots els contribuents com defraudadors en potència.

La política fiscal és decisiva, determina la qualitat i la intensitat dels serveis públics i els béns comuns, promou o impedeix el progrés econòmic, estableix els nostres nivells de solidaritat i és fonamental en la nostra consideració de ciutadans que assumim les nostres responsabilitats envers la comunitat. És massa important, en definitiva, per reduir-ho a una subhasta dels populistes fiscals.