Tamara Falcó, els camins del Senyor són inescrutables

Hi ha professions arriscades en les quals et jugues la vida. El periodisme n’és una. Et pots jugar la vida o la salut mental, que és el que em va passar a mi fa dos dies quan, disposat a parlar de Tamara Falcó, em vaig empassar de sobte, en una sola nit, tots els capítols del docusèrie sobre la seva vida, ‘Tamara Falcó: La marquesa’. Encara bo que cobro un plus de perillositat que he invertit, ben aconsellat pels amics, en unes quantes sessions de psiquiatre que espero que em trauran del cap les imatges en les quals vaig haver d’enfonsar-me per comentar la vida d’aquesta dona de 40 anys (rostre, veu i tarannà infantils, encara) que fa poc s’ha separat del seu promès, un senyor que es dedica al negoci de la nit, segons pròpia confessió.

Aquest ‘reality’ que es pot veure a Netflix consisteix bàsicament a ensenyar la vida quotidiana d’una marquesa, filla de Carlos Falcó i d’Isabel Preysler, que encara no fa un any que ho és perquè el seu pare, l’anterior marquès, va morir de covid el 2020. Té tres pols d’atracció: el desig de muntar un restaurant (tot i que sigui amb un sopar d’una sola nit, efímer), el desig de tenir un nòvio (al qual va respondre el pla de Déu quan «Déu va decidir sumar a la meva vida un nòvio») i el desig fervorós de seguir aquest pla de Déu, amb o sense nòvio. 

Com que costa imaginar que algú pugui tenir una vida tan superficial, gens anodina, però sí del tot insubstancial, la missió del cronista és intentar veure què s’amaga rere el decorat, si és possible que tot això no sigui sinó una grandiosa operació comercial epidèrmica, a més glòria d’una dona que va guanyar un premi de cuina (MasterChef Celebrity) sense pràcticament saber cuinar. Això es demostra, per exemple, en una escena de l’esmentada sèrie, en la qual Tamara mira de fer de xef («treballo d’‘influencer’ i soc xef») i no sap quina salsa s’amaga en una cassola mentre simula que dirigeix l’orquestra, que toca sota la batuta d’un xef de veritat llogat per la marquesa.

Ens hem fixat més perquè resulta que en poques hores va passar d’anunciar el seu compromís amb aquest empresari de la nit, un tal Íñigo Onieva, a rebutjar el festeig perquè, com era del tot previsible, la nit el va confondre i el noi va caure a les xarxes del pecat. La va trair, doncs, però com que ella és tan religiosa (tant que es dedica a resar el rosari i no a prendre copes, tant que té previst participar en el Congrés Mundial de les Famílies a Mèxic) col·loca aquesta flagrant infidelitat al sac de les previsions divines: «Tot passa per alguna cosa, i al final estic contenta perquè confio en Déu i si això ha passat és per alguna cosa, això només pot anar bé». Els camins del Senyor són inescrutables, però Tamara Falcó podia haver sospitat després del pacte al qual va arribar amb la seu (ex) parella. Van quedar que els divendres ella aniria a prendre copes a Lula, un club de la Gran Via de Madrid, gestionat per Onieva, amb una decoració tamborinada, vermellosa i certament sospitosa, amb daurats i miralls, que a l’entrada et saluda amb el lema ‘It’s time to dance’, i que ell, en justa reciprocitat, l’acompanyaria a missa els diumenges.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És tan catòlica, apostòlica i romana, la marquesa, que resa a la Mare de Déu de Medjugorje, una imatge croata que diuen que obra miracles, i cita sant Pau, quan deia als Corintis que «l’únic que importa en la vida és l’amor». De fet, el cita de memòria, perquè sant Pau no diu exactament això, sinó que «l’amor tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta: l’amor no passarà mai». I també, en una altra missiva als cristians mediterranis, afirmava que «per evitar comportaments libidinosos, és millor que cada home tingui la mateixa dona, i que cada dona, el mateix marit». És un consell espiritual que l’ex de Tamara Falcó hauria d’haver tingut present abans de trair, mentir i agenollar-se, plorós, davant la marquesa, perquè, com ha dit ella mateixa: «Per a les banyes, jo soc molt quadriculada».

Potser és que encara estic sotmès a l’experiència profunda d’haver penetrat a l’interior del cor de Tamara, però vistes les reaccions després del final de l’amor, vull pensar que aquí hi ha un excel·lent treball dels guionistes, de la sèrie i de la seva vida. Deia Pessoa que «el poeta és un fingidor. / Fingeix tan completament / que fins i tot fingeix que és dolor / el dolor que en veritat sent». Potser està trista i desolada, sí. Però segur que Déu ho té tot previst.