Claredat per a Catalunya

Al Canadà, el concepte de la claredat s’emmarca en la mateixa naturalesa federal del seu sistema polític, una lògica basada en el pacte i en el reconeixement mutu i que implica un escrupolós respecte a l’Estat de dret, al principi democràtic i als drets de la minories. La llei de claredat canadenca va ser el resultat de la resposta de les institucions federals a la incertesa generada pels dos referèndums d’autodeterminació celebrats al Quebec, el 1980 i el 1995. En aquest cas no estava en qüestió ni la legitimitat ni la legalitat dels referèndums, ja que el Quebec té reconeguda la capacitat de celebrar consultes en el marc de les seves fronteres, sinó que el que generava dubtes era la interpretació i la gestió dels resultats, en cas que, en un futur, se celebrés una nova consulta el resultat del qual, aquesta vegada sí, fos favorable a l’autodeterminació. El Tribunal Suprem del Canadà, a instàncies del primer ministre federal, Jean Chrétien, va delimitar el contorn en el qual podia materialitzar-se una eventual independència i va establir que no existia un dret emparat ni en la legalitat canadenca ni internacional a separar-se unilateralment, que la pregunta havia de ser clara, i es reservava al Parlament la potestat de determinar la claredat d’aquesta pregunta i que, arribat el cas, la Constitució canadenca es mantindria en vigor fins a haver acordat els termes de la secessió, respectant això sí, els drets de les minories, que implicava la possibilitat de partició del territori.

Notícies relacionades

Reconstrucció del cessament de Puigneró: de la qüestió a la pèrdua de confiança en 24 hores

¿Què és la llei de claredat a què ha fet referència Torrent?

Tenint en compte que les condicions de partida no són les mateixes, invocar la idea de claredat per al cas català exigeix moltes cauteles i fugir d’automatismes. Ni Espanya és un Estat federal, tot i que s’hi acosti molt, ni Catalunya té atribuïda la capacitat de convocar referèndums, per això tant la consulta del 2014 com la de l’1 d’octubre del 2017 van ser il·legals. Però el que sí que és importable és l’aproximació al fenomen, és a dir com afrontar la demanda d’autodeterminació d’una part del territori estatal en el si d’un estat plurinacional. És a dir, l’assumpció per part del Govern canadenc de la legitimitat de l’aspiració, de l’acceptació que se’n deriva l’existència d’un problema polític i de la constatació que el marc legal existent no podia donar-li sortida respectant l’Estat de dret, el principi democràtic i el respecte als drets de les minories. La llei de claredat, per tant, servia per delimitar un terreny de joc que garantís aquests principis. 

I és precisament a aquests principis als quals cal girar la vista i construint a Espanya una col·locació que permeti el seu exercici simultani, una cosa que fins ara no s’ha garantit. Mentre que els governs centrals han prioritzat el respecte a l’Estat de dret, el PP fiant-ho tot al front judicial i el PSOE mirant de guanyar temps per mitjà del diàleg però sense plantejar-se reformes institucionals, els governs catalans invocant al principi democràtic han considerat que el fet de disposar de majories parlamentàries eren prou aval per portar a terme una secessió unilateral. I, en els dos casos, s’han vist qüestionats els drets de les minories, per part espanyola ignorant reiteradament les peticions de les institucions catalanes i qüestionant la legitimitat de les seves demandes i a Catalunya ignorant la meitat o més dels catalans quan no directament negant la seva existència. La claredat ha de servir per construir un marc que allunyi la incertesa que genera l’aspiració secessionista i que ho faci respectant l’Estat de dret, el principi democràtic i els drets de les minories. I això és una cosa que només s’aconsegueix innovant i sortint de la zona de confort. ERC ho ha fet. Ara només falta que algú, a l’altre costat, li allargui la mà. I que tots recordin com d’útil va ser la metodologia de la Transició per abordar les qüestions més divisives. Obrir portes, no predeterminar resultats.