Llimona & Vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Puigneró, heroi o brivall
El temps decidirà la seva qualificació definitiva, tot i que el sacrifici el pot convertir en l’aspirant a candidat de Junts que perseguia, i bloquejava així el pas a un company de files. O sigui, al seu enemic
Va ser la nit del 15 d’agost d’un dels estius dels seus descontentaments presidencials. Pasqual Maragall sopava amb un reduït grup de periodistes que sabien de la seva estival coincidència empordanesa. Pròxim i distès es va apressar a compartir el seu desassossec. El tripartit s’havia convertit en un trencaclosques impensable quan es va firmar el Pacte del Tinell. I tot i que les deslleialtats començaven amb els socis, acabaven amb els propis. Com Churchill, Maragall ja percebia que els seus enemics eren els seus. Els altres, només rivals. Gairebé tan contundents com els seus opositors capitanejats per CiU que es resistia a acceptar la pèrdua oficial del poder, sí, però simples contrincants a batre.
Al premiat alcalde olímpic li costava assumir que la seva posició havia canviat. Que l’anhelada presidència no li permetia la llibertat d’actuació que va tenir com a regidor, per molt que ho intentés. Menys encara, supeditat a una coalició que es va vendre com la primera, oblidant que els seus antecessors sempre l’havien tingut. Però l’estil i les formes eren d’altres. Fins al punt que en múltiples cròniques van acabar parlant de CiU com a partit. Era lògic. Les seves diferències, que n’hi havia, com va demostrar el llarg i tortuós camí cap al seu desmantellament, quedaven en el terreny de les famílies i fins aleshores mai s’havien portat al si de l’Executiu. Pujol era molt Pujol. La Generalitat era la presidència. O sigui, ell. I així va quedar en l’imaginari col·lectiu.
Tot i que cada comensal va triar un menú frugal, no va aconseguir superar la simple truita a la francesa que va demanar l’amfitrió. Importava més la sincera conversa que l’àpat. I així va ser com, després dels típics circumloquis, en els quals sembla que la prudència pot més que la confiança, un dels comensals li va etzibar al president que manés. Si no volia ni podia fer-ho com el seu antecessor, amb qui coincidia més del que es creia, que ho fes com el seu admirat Tarradellas. ¡Mana! I davant el silenci col·lectiu, va sonar la raó. Era el Govern el que estava en coalició, no la presidència ni la seva potestat. El cansament i la incipient malaltia encara desconeguda li van restar els ànims necessaris per emprendre l’ofensiva. Un any després va anunciar que no es presentaria a la reelecció. Montilla va intentar remuntar, però la crisi econòmica i les mateixes amistats perilloses van acabar minant la intenció.
Entretots
Disset anys després, Pere Aragonès sembla haver pres aquella decisió pendent. Demostrar l’autoritat que els seus socis no li atorguen. Curiosament, els hereus del model que va projectar un respecte a la màxima figura institucional pròxima al reverencialisme són els qui ara l’erosionen, donant ales a l’especulació que si no és per a ells que no sigui per a ningú. Clar que, en la seva defensa, poden esgrimir els atacs en la mateixa direcció fins fa any i mig dels seus encara socis.
De les creuades acusacions de deslleialtat Jordi Puigneró Ferrer (Sant Cugat del Vallès, 2 de febrer de 1974) n’ha sigut la penúltima víctima. El seu cap servit a la safata de plata del divorci per a uns és el del brivall i per a d’altres el de l’heroi. El temps decidirà la seva qualificació definitiva, tot i que el sacrifici el pot convertir en l’aspirant a candidat de Junts que perseguia, i bloquejava així el pas a un company de files. O sigui, al seu enemic.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
