Article de Gemma Ubasart Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Als cinc anys de l’1-O
Si no volem tornar a trobar-nos en un atzucac, caldrà treballar per omplir de contingut una taula de diàleg que avança encara amb peus de plom
Ha passat un quinquenni des d’aquella jornada que va sacsejar el país. Personalment sempre l’he explicat com un episodi de mobilització massiva. Un acte de reafirmació popular potent i singular. Difícilment en el context europeu podem trobar en l’actualitat un procés mobilitzador comparable: més de dos milions de persones de totes les edats i condicions van acudir a escoles i centres habilitats per la votació, i ho van fer en un escenari amb components de desobediència, algunes posant-hi fins i tot el cos.
Aquest acte de sobirania, junt amb les fortes càrregues policials que es van produir, van situar Catalunya, i el contenciós nacional-territorial que viu Espanya, en el mapa europeu i internacional. Aquell 1 i 3 d’octubre la causa independentista i sobiranista generava simpaties i solidaritats arreu del planeta. S’obria una escletxa d’oportunitat per a forçar una negociació amb l’Estat amb reconeixement i implicació internacional. Per aconseguir, per exemple, el reconeixement institucional d’una realitat de facto: la plurinacionalitat de l’Estat. I per tant, facilitar l’exercici d’un referèndum inspirant-se en les experiències quebequesa i escocesa.
Les coses van anar per altres derroters, però la majoria de forces polítiques – amb major o menor èmfasis - han arribat a la conclusió de que els problemes polítics s’han de resoldre políticament, que no hi ha dreceres. I que la crisis del model autonòmic ha vingut per quedar-se. Ara bé, també és cert que hi ha hagut molta reflexió, crítica i autocrítica a la part catalana però en la contrapart estatal d’aquell moment no s’ha gairebé explicitat.
Entretots
Cinc anys després, la situació s’ha destensat. Ara bé, que s’hagi tancat el cicle del procés (l’onada transita des de l’11S 2012 al 21D 2017) no vol dir que la qüestió nacional-territorial s’hagi solucionat. I si no volem tornar a trobar-nos en un carreró sense sortida, caldrà treballar en omplir de contingut una taula de diàleg que avança encara amb peus de plom.
La recuperació per part del president Pere Aragonès de la bandera del referèndum acordat, enarborada per entre altres una de les formacions polítiques que ocupa l’executiu espanyol -Podem-, pot ser una bona sortida. Segurament és aquella que també cercava Carles Puigdemont el 10-O amb la suspensió temporal de la DI. Caldrà, això si, cap fred i mirada llarga.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
