Fent front al cost energètic

La crisi energètica m’ofereix una oportunitat pedagògica. L’energia és un cost que tenen totes les organitzacions i que han de traslladar als seus productes o serveis. Un cost que s’ha triplicat i que manté un component important de volatilitat i incertesa de cara al futur. Però la responsabilitat de l’empresa no deixa de ser fer el càlcul més precís possible del que costa produir el seu producte, i partint d’això prendre decisions per afrontar-ne la situació. ¿Quines opcions té si els números no quadren?

La primera opció, i la menys disruptiva, passa per apujar els preus de venda, i mantenir així els seus marges. Res canvia per a l’empresa. Però en un entorn en què totes les empreses segueixen aquesta estratègia, es produeix inflació i els clients comencen a deixar de consumir allò que no és essencial. Si les vendes disminueixen, aquesta estratègia deixarà de funcionar.

La segona opció és intentar reduir el cost de l’energia de maneres creatives: moure l’activitat a les hores vall, aturades intermitents de més o menys durada o reduir la producció d’aquelles línies de negoci que requereixen més intensitat energètica. I, a les oficines, es pot aplicar el «mode covid invers»: disminuir la ventilació; reduir la comoditat ambiental; ajuntar les persones en espais més reduïts, compartint despatxos o amb taules d’ús lliure, i concentrar el teletreball a un o dos dies a la setmana, perquè les oficines puguin tancar.

 

La tercera opció és reduir altres costos que no siguin els energètics. Aquesta opció gairebé sempre implica reduir llocs de treball, a causa que els costos laborals solen ser els més importants. La quarta opció, més dràstica, és deslocalitzar la producció a altres països, on l’energia o altres costos com els laborals o fiscals siguin més competitius. Això requereix un procés d’inversió i desinversió important. I l’última opció: considerar l’empresa no viable i tancar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Excepte aquesta última, les altres quatre opcions són combinables: una empresa pot apujar una mica els preus –primera opció– i tancar la planta productiva els divendres –segona opció–. Aquí és molt important tenir en compte que no totes les empreses estan afectades de la mateixa manera: un percentatge més gran de l’ús de l’energia en el seu procés productiu requereix decisions més dràstiques. Això s’ha pogut comprovar amb el tancament recent de diverses empreses comercialitzadores de gas durant l’estiu, que no han pogut mantenir els marges i, alhora, complir les obligacions legals. Mentre que per una empresa metal·lúrgica que els treballadors d’oficines facin simultàniament dos dies de teletreball setmanal és ‘peccata minuta’, aquesta mesura pot salvar els números d’una petita consultoria. Les indústries siderúrgiques, químiques o de producció de fertilitzants, per posar-ne alguns exemples, estan sent les més afectades pels preus de l’energia. S’haurien d’evitar mesures excepcionals de tancament o deslocalització d’aquestes empreses; són molt importants per al país per la seva resiliència, la qualitat del treball que generen i l’efecte multiplicador en l’economia. Això va quedar demostrat durant la pandèmia en aquells països amb més pes de la indústria, amb uns descensos menors en el PIB que els països amb un pes superior del sector dels serveis. Una mostra d’aquesta lliçó reapresa és el pla del Govern català per rellançar la indústria, amb un pressupost de 3.000 milions d’euros fins al 2025 i la previsió de crear milers de llocs de treball.

El tancament i deslocalització d’indústries produeix una pèrdua de capital intel·lectual en forma de talent i experiència que després es fa molt difícil recuperar. Són els costos intangibles als quals és difícil associar un nombre d’euros, com a tot el que és important a la vida.