Article de Xavier Martínez-Celorrio Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’eclipsi de la indústria nocturna
Discoteques i bars musicals són molt més dependents de les condicions de vida dels joves del que pugui semblar (i es reconeix). Anar a la disco s’ha convertit en un luxe
A1-156327803.jpg /
Mentre la ciutat dorm, l’oferta de discoteques i bars musicals es converteix en el motor de la indústria nocturna. Un sector de negoci, ocupació i tributs gens menyspreable però que sembla haver entrat en un eclipsi o crisi irremeiable. El primer cop i tancament massiu es va donar en els anys de l’austeritat entre el 2008 i el 2016 amb unes generacions joves durament castigades amb menor poder de compra i una precarietat de màxims.
El segon cop per al sector ha sigut la covid, amb el tancament de l’oci nocturn i un deute pandèmic que ara s’encavalca amb una factura energètica i de subministraments més elevada. La indústria nocturna no pot globalitzar-se. Per definició, és una indústria local i molt més dependent de les condicions de vida dels joves del que pugui semblar (i es reconeix).
Per començar, vivim un canvi demogràfic de pes. L’actual generació Z que va complir 18 anys entre el 2010 i el 2019 és un 40% més reduïda que la generació X, que va arribar als 18 entre 1990-1998. Són 2,5 milions menys de joves. Déu-n'hi-do. L’excés neoliberal i un minvant Estat del benestar està darrere de la caiguda demogràfica i, de retruc, de la mort de les discoteques d’avui. És el que tenen les rebaixes fiscals als més rics i deixar que la desigualtat de rendes es dispari.
L’anomenat botellon o autoconsum espontani va ser la primera advertència per al sector. Amb la pandèmia, la feina i l’estudi a casa ha reforçat la llar i allò casolà com a alternativa. Amb els preus pels núvols, s’ha redescobert el muntar festes a casa on pots ballar triant la música que t’agrada. La dictadura del reggaeton i de la música comercial al gust del sacerdot ‘discjòquei’ no és per a tots els públics. També genera rebuig i cansament. A més, la disco ha perdut el monopoli del mercat per lligar amb altres plataformes competidores a les xarxes socials però que són gratuïtes i amb més taxa d’èxit.
Entretots
Els públics, les interaccions i els usos de l’oci nocturn s’han diversificat al màxim. Anar a la discoteca s’ha convertit en un luxe reservat per al final de mes o per a celebracions especials. El turisme i els vols ‘low-cost’ permeten anar a ballar i divertir-se a altres ciutats, però és una cosa esporàdica i gens massiva. Es mantindran les més grans i icòniques com a prescriptores, però comptant amb aquest racionament selectiu del seu públic-diana. Com en tot procés darwinista de selecció natural, les petites i especialitzades que s’adaptin i fidelitzin una parròquia de fidels podran resistir.
En conclusió, la indústria de la nit s’hauria de transformar sabent llegir les claus dels canvis en la demanda. Però en especial hauria de ser la primera a recolzar (i aplicar) la pujada del salari mínim i la nova reforma laboral que millora la capacitat de consum dels joves. El ple complet que ha aconseguit Coldplay en el seu pas per Barcelona ens indica que hi ha ganes de ball, d’optimisme i de bon rotllo i es paga per això. Els empresaris de la nit haurien de pressionar la CEOE perquè firmi un pacte de rendes i accepti un repartiment més just de la riquesa i dels sacrificis. O el ball se n’anirà a un altre lloc sense remei.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
