Les ‘catedrals emocionals’

«Siguem prou assenyats, com a nació canviada i canviant, per reconèixer que la monarquia canviarà i ha de canviar. Aquests seran dies de solemnitat. Aviat serà el moment adequat per debatre aquestes qüestions amb serenitat, sense descartar res i, si és possible, sense l’autoengany hipnòtic que tantes vegades ha envoltat el tema», va advertir el diari britànic el dia després de la mort d’Isabel II. No es pot identificar el culte de l’emoció, que es va expressar en aquell període de dol, amb un acte polític d’aval a la monarquia.

En efecte, la història recent de la corona britànica desmenteix aquesta hipòtesi. Fa 25 anys, el 31 d’agost de 1997, va morir Diana Spencer al túnel del pont de l’Alma, al costat del riu Sena, a París. La seva tràgica desaparició va iniciar una altra onada emocional, en sentit contrari a la que acabem d’assistir, en favor de la ‘princesa del poble’ (Blair ‘dixit’) i en contra de la fredor inicial mostrada per la família reial. Isabel II va haver de baixar del pedestal per honrar la seva memòria. El funeral es va fer el 6 de setembre a l’abadia de Westminster, «un enterrament únic per a una persona única», segons definició d’un portaveu de la casa reial.

¿Què tenen en comú aquestes multitudinàries expressions de dol, amb un quart de segle de distància, que es van manifestar el setembre de 1997 amb Diana de Gal·les i que s’han repetit ara amb Isabel II? Són el resultat del ‘culte de l’emoció’, títol d’un llibre que va publicar Michel Lacroix el 2001. Aquest filòsof francès evocava ja llavors les concentracions emocionals que es produeixen cíclicament: una tragèdia, una victòria, una mort... sacsegen de sobte la sensibilitat col·lectiva i es construeixen les modernes ‘catedrals emocionals’.

El culte de l’emoció s’alimenta dels nous formats mediàtics –tot ha de ser immediat, emotiu i espectacular– en contrast amb unes societats cada vegada més complexes. S’imposa l’‘emoció-impacte’ en detriment de l’‘emoció-contemplació’. Els populismes troben aquí el seu caldo de cultiu. ¿No correm el risc de veure com aquest potencial emocional es fixa objectius dubtosos? ¿Qui pot assegurar-nos que no encendrà passions perilloses? Són les preguntes que es feia el filòsof sobre els riscos d’aquestes ‘catedrals emocionals’. Els mitjans de comunicació de masses, aquí i allà, amb el factor afegit de les xarxes socials, són els seus nous arquitectes.

Notícies relacionades

El futur de la monarquia britànica

Twitter era una cerveseria de Múnic

Aquestes ‘catedrals emocionals’, com la que ha emergit en els 11 dies de dol –amb pompa i circumstància– per Isabel II, no resolen els problemes de fons a què s’enfronten els ciutadans: són només una anestèsia temporal que serveix per ajornar-los. En el cas del Regne Unit, Carles III –als seus 73 anys i amb les seves debilitats a sobre– n’és molt conscient. La seva primera visita ha sigut a les nacions històriques, començant per Escòcia i Irlanda del Nord, que es pregunten pels rèdits de la seva unió amb Anglaterra en l’era del post-Brexit.

És veritat que la monarquia britànica ha donat mostres, en el pla polític i mediàtic, de manejar millor els temps i les formes que l’espanyola. Tot i això, deixant de banda les distàncies i la solidesa històrica de l’una i de l’altra, totes dues s’enfronten a la tasca de demostrar amb fets que la monarquia parlamentària continua sent un instrument capaç de moderar i arbitrar el bon funcionament de les institucions, d’acord amb el seu paper constitucional, davant dels que la presenten com un sistema hereditari de privilegis que resulta anacrònic. En el cas de la monarquia espanyola, el problema de Felip VI no és tant una foto de circumstàncies amb Joan Carles I, atribuïda al protocol britànic, com la necessitat de passar d’una posició defensiva a una estratègia ofensiva: renovar el consens polític, social i territorial entorn de la funció de la Corona.