NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La tensió dins de Junts: ¿viu Catalunya una deriva italiana?

Vam començar la setmana passada posant el focus sobre Itàlia i l’acabem a Catalunya. Res a veure pel que fa al desafiament de l’extrema dreta. Però la inestabilitat catalana s’assembla cada vegada més a la italiana. En el fons, i en la forma. La societat catalana s’ha acostumat a viure sense govern. Va fer el màster en els temps de Quim Torra. I ara, es passarà una setmana amb la Generalitat a mig gas. No per falta d’empenta dels consellers (de tots colors), sinó pel soroll entre els partits i dins els partits que li donen suport al Parlament. No és el primer cop que passa. Hi ha hagut llargues temporades en què la Generalitat de Pujol va estar en mans de les disputes amb els socis d’Unió. Tot i que a Duran i Lleida mai se li va acudir insinuar que exigiria una qüestió de confiança a un president d’un govern del qual formava part. El primer tripartit amb Maragall també va passar dies abstret. Però ara resulta més paradoxal. Un govern i uns partits que diuen que estan en política per assumir totes les competències polítiques perden el temps per exercir les poques o moltes que en tenen. L’entotsolament d’una part de l’independentisme és tan important que va ser capaç de dilapidar l’empenta que li van donar les bases acudint a votar a un referèndum que tothom sabia que era un simulacre reivindicatiu (com a tal executat amb èxit) per una simple disputa sobre qui assumia la responsabilitat de convocar unes eleccions que, com a moviment, haurien guanyat.

Aquests polítics capaços de passar-se un dia 10 hores parlant entre ells i sobre ells farien bé de sortir al carrer una estona a prendre l’aire i comprovar que, quan s’atura el govern, la vida continua igual. El pitjor que li pot passar a una institució és convertir-se en insignificant. Ja sé que en els gabinets de l’agitació, quan llegeixin això hi veuran una tesi a favor d’uns i en contra d’uns altres. Però, creguin-me, que és pur sentit comú. I com que sabem que el tenen i que són intel·ligents, només ens queda pensar que l’ànsia de poder els torba la raó. Potser la solució és escoltar Carles Puigdemont quan diu que en nom de Carles Puigdemont només parla Carles Puigdemont. I ignorar els que utilitzen el seu nom per protegir una cadira que no s’han guanyat ni amb la seva militància, ni amb el seu talent, ni amb la seva experiència, ni amb el seu sacrifici. Ni la Catalunya autonòmica, ni la que aspiri a alguna cosa més, es poden permetre ser Itàlia.

Temes:

Carles Puigdemont Jordi Turull ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Oriol Junqueras Pere Aragonès Junts per Catalunya

Inicia sessió 0 Comentaris