La Tribuna de Pilar Rahola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El lema de la revolta de l’Iran: dona, vida, llibertat
Amb milers de dones i homes de l’Iran jugant-se literalment la vida, ¿com és possible que hi hagi un silenci tan aclaparador en les institucions i els mitjans internacionals?
Es diu Faezeh Hashemi Rafsandjani i és la filla de l’aiatol·là Akbar Hashemi Rafsandjani, ídol de la revolució islàmica i expresident de l’Iran, mort el 2017. Faezeh és una de les detingudes més notòries d’una llarga llista d’iranians que han alçat la veu per l’assassinat de la jove kurda Mahsa Amini i que han estatdetinguts. Altres figures rellevants, com la cantant Mona Borzoui, detinguda per un vídeo en què recita una poesia, o el futbolista Hossein Mahini, per uns tuits, o el cantant Shervin Hajipour, per penjar una cançó de suport, s’uneixen a cineastes, futbolistes, periodistes i cantants que aquests dies omplen les presons de l’Iran. Entre d’altres, membres de la selecció nacional de futbol, que en un amistós contra Nigèria a Viena van vestir jaquetes negres durant l’himne i es van tapar qualsevol símbol del país, en senyal de protesta. En aquestes setmanes de revolta, des del 14 de setembre en què un grup de persones es van reunir davant l’Hospital Kasra, on hi havia el cos de Mahsa Amini, i van cridar «mort al dictador», les protestes s’han convertit en una marea humana d’homes i dones que es tallen els cabells, cremen els seus hijabs i criden el lema de la revolta: «dona, vida, llibertat». És tal la dimensió de la revolta que Iran Human Rights ha elevat a 92 el nombre de morts comprovats per la repressió, i els detinguts i torturats es compten a milers.
El primer que cal recordar, per tal d'entendre el que passa, cal recordar que l’Iran és una brutal teocràcia que no només exporta terrorisme al món a través de Hezbol·là i la Guàrdia Revolucionària (Iemen, Líban, Triple Frontera i Iraq), sinó que sotmet la població a una tirania implacable que bno tremola en perseguir, torturar i matar els opositors. El tema de les dones és especialment sensible, atès que els seus drets estan reprimits a través de centenars de lleis vinculades a la xaria, que les asfixia completament. En el cas del vel, les restriccions arriben al punt del deliri: milers de furgonetes de la policia de la moral circulen per tot el país, sobretot per llocs que freqüenten els joves, tot vetllant perquè les dones el portin rigorosament, i quan no és el cas les fiquen a la furgoneta i les colpegen brutalment. Així és com va morir Mahsa Amini. La segona cosa a ressenyar és que l’Iran té una densa història de revoltes, amb una població valenta que sovint s’ha enfrontat als tirans i que, des de la revolució dels aiatol·làs, s’ha revoltat diverses vegades. Per exemple, durant les protestes del 2019 contra la pujada de la gasolina (200%) hi va haver un miler de morts, 5.000 ferits, 7.000 detinguts i es van cremar 731 bancs i 140 centres del govern. La revolta actual és la darrera de les moltes que s’han anat produint cíclicament, des que es va imposar la tirania. No se sap quan s’aturarà, atesa la duresa de la repressió, però de moment és viva arreu del país, i, tot i que el règim ha intervingut les xarxes socials, no pot impedir que es filtrin imatges sensibles de les protestes.
Notícies relacionades
Amb milers de dones i homes de l’Iran jugant-se literalment la vida, ¿com és possible que hi hagi un silenci tan aclaparador en les institucions i els mitjans internacionals? No només això, sinó que tot continua com si no estiguessin assassinant impunement la població civil. El mateix dilluns, l’agència estatal de notícies Irna informava de la satisfacció del Govern iranià per la proposta presentada per Josep Borrell per desbloquejar les converses de represa del Pla Nuclear. Ni una paraula de les protestes i la repressió. Una amiga iraniana que estudia a Chicago m’enviava aquest 'post', arran del que està passant a la Universitat Sharif: «¿T’imagines el Govern americà enviant policia armada a Harvard o el MIT per matar estudiants? Doncs això està passant a l’Iran. La premsa internacional sembla estúpida i cega!!!» Afegia que qualsevol institució universitària hauria d’estar clamant contra aquesta bogeria, però res d’això no passa. Ni hi ha cap protesta universitària, ni indignació als carrers, ni cap resposta política, més enllà d'insulses declaracions.
És especialment significatiu el silenci de la progressia, tan avesada a fer grans manifestacions quan els presumptes ‘dolents’ són els americans o els israelians, però vergonyosament callats quan les barbaritats venen a tropell de l’Islam. Aleshores ni existeix causa, ni defensa, només el vergonyós soroll del silenci. I és així com els valents iranians que es juguen la vida per la llibertat ho fan en una terrorífica soledat. És la vergonya d’una esquerra guerxa, d’una premsa diletant i d’unes institucions internacionals que només serveixen per protegir misèries de l’'statu quo'.
