Precarietat juvenil

Per començar, vegem algunes dades de la Cambra: la bretxa salarial entre els joves i la resta de la població ha augmentat molt des dels inicis de la crisi financera global del 2008. Com a mostra podem indicar que poc abans del 2008 el salari mitjà del conjunt de treballadors era un 9,4% més que el d’un treballador jove (entre 16 i 24 anys). El 2020, la bretxa havia pujat fins al 21,3%. És possible que el fet que les persones més grans tinguin més experiència pugui justificar part de la bretxa, però no ho explica tot. Els joves també tenen més feina a temps parcial, i en la majoria dels casos és una contractació a temps parcial no desitjada. En el cas dels joves, el 27,2% dels contractes són a temps parcial, mentre que en la resta de la població aquesta ocupació representa només el 10,5%.

I els joves també pateixen més l’atur. Actualment, la taxa d’atur dels joves és del 25%, mentre que en el conjunt de la població és del 9,3%. Per tant, ens trobem que els joves tenen menys feina i la que tenen és de pitjor qualitat i amb menys retribució. La pitjor situació econòmica dels joves té conseqüències. Per exemple, en temes tan rellevants com l’emancipació o tenir fills. Recordem que només el 8% dels joves d’entre 20 i 24 anys marxen de casa, mentre que a Europa aquesta dada és del 30%. I en la franja d’edat dels 25 als 29 anys, els que marxen de casa són el 39%, mentre que a Europa ho fan el 59%. És lògic que hi hagi menys emancipació, ja que la major part del sou d’una persona jove es destina al lloguer de la vivenda, que continua disparat.

En definitiva, com que l’objectiu de l’economia és millorar el benestar de la població, és clar que amb els joves el sistema està fallant d’una manera que no podem admetre. Veient aquesta situació, queda clar que els joves d’avui, en línies generals, viuen pitjor que els ‘mileuristes’ del 2007. Esmento els ‘mileuristes’ perquè és un terme que es va popularitzar en els anys previs a la crisi financera global per referir-se a les persones que tenien un lloc de treball i una retribució per sota de les seves expectatives laborals. Atesa aquesta realitat, cal aplicar sense més dilacions mesures efectives.

Notícies relacionades

La creixent bretxa salarial entre joves i sèniors amenaça les pensions dels ‘baby boomers’

Bin Laden continua sent a prop

Les possibles mesures han de tenir diverses dimensions. D’una banda, hem d’aconseguir una economia que generi més riquesa. Això passa per augmentar la inversió en innovació perquè les empreses ofereixin productes més competitius que generin més vendes i més valor afegit. D’aquesta manera, les empreses poden augmentar l’ocupació i oferir millors salaris i altres avantatges socials. Desgraciadament, això és el contrari del que estem fent. Al nostre país, la despesa en R+D s’ha reduït molt des del 2008, mentre que a la resta d’Europa, i fins i tot en països com Portugal, ja és més elevada. Una altra mesura és que la regulació i les empreses han d’equiparar la retribució al tipus de feina, de manera que les mateixes feines tinguin els mateixos sous. També poden ajudar a reduir la precarietat els successius augments del salari mínim interprofessional. I és imprescindible posar més recursos en àmbits com l’ajuda al lloguer juvenil o en el sector públic, en què els joves estan molt precaritzats, com és el cas, per exemple, de les universitats i la recerca, en què la precarització està generalitzada, sobretot en els joves.

En resum, tenim un problema que ens interpel·la tots. És clar que el model socioeconòmic actual requereix transformacions importants i els joves també han d’estar en el centre de les polítiques públiques i les estratègies empresarials. No pot ser que, després de la crisi financera global, la pandèmia i altres sotracs que tenim actualment, els joves siguin els grans perdedors.