Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No caure en el daltabaix
‘Apagón’ ens parla en realitat del present. Ens parla de nosaltres mateixos, aquí i ara
L’altre dia parlava d’un episodi (el número 5, «Equilibrio») de la sèrie “Apagón” que es pot veure a Movistar. És l’últim d’una història circular, amb variables i ramificacions, que parteix de la base d’una apagada de la llum general i continuada, d’una manca crítica d’energia elèctrica com a conseqüència d’una tempesta solar que provoca un caos enorme en tot el país. L’evolució dels capítols és interessant (es percep un treball previ i conjunt dels guionistes, que són diferents, com els directors, en cada entrega) perquè va de l’estupefacció inicial davant una catàstrofe anunciada però que té impensades desgràcies, passa per la histèria que neix dels recursos limitats, molt limitats, i desemboca en dues visions que quasi podríem qualificar de costumistes, per bé que els costums que s’hi descriuen són el producte d’una vivència apocalíptica que, a poc a poc, es va convertint en quotidiana. Viure en l’apocalipsi, doncs, no pas com una etapa final, sinó com una agenda del dia a dia. En aquests dos episodis que dic (“Confrontación” i “Equilibrio”, dirigits, respectivament per Isa Campo i per Isaki Lacuesta, amb guions de la mateixa Campo i de Fran Araújo) , es concentra la reflexió més potent d’aquesta ficció. La convivència.
Entretots
Solem Identificar el futur distòpic amb la soledat o amb una lluita sense quarter. Difícilment hi veiem reflectida la vida normal. Tot allò que ocorre quan el col•lapse ja s’ha instal•lat entre nosaltres i ens toca de conviure-hi. La comunitat entesa com a cercle tancat de defensa (anquilosada, rància, sense esperança) davant els embats de l’exterior hostil, però vital, encara amb un baf que malda per sobreviure. O la comunitat percebuda com a solidaritat, com una hipòtesi d’entesa que aplega els vells fantasmes a l’entorn d’una llar i que mira de foragitar-los amb l’exorcisme de la necessitat, també, de sobreviure. Com passa sempre amb les visions de futur que van més enllà dels efectes especials, aquest “Apagón” ens parla en realitat del present. Ens parla de nosaltres mateixos, ara i aquí. No tenim sinó l’opció d’encastellar-nos o de fer com demanava Joan Vinyoli: “Ajudem-nos els uns altres, amb paciència, bon vi, moderació. Per no caure en el daltabaix”.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
