Esperpent

No és la primera vegada que un entrenador està en una banqueta dirigint un partit sabent que, passi el que passi, serà l’últim i no per decisió pròpia. Una de les situacions més grotesques que vaig veure va ser la de Luis Aragonés guanyant l’Eurocopa a Viena, sense que la RFEF de Villar li hagués renovat (cosa que sí que va fer amb tots els anteriors) i amb Del Bosque tancat per rellevar l’artífex de l’èxit. La cara del director esportiu de llavors, Fernando Hierro, era un poema aquell dia.

Teatre de l’absurd

Això del Sánchez Pizjuán d’aquest dimecres va superar qualsevol episodi anterior. Lopetegui en cos present, a la banda sabent-se cessat a través del minut a minut que retransmetien els mitjans, corejat el seu nom per una afició que el va matar a l’arribar, va rectificar amb els seus èxits i el va reconèixer davant l’esperpèntic martiri final. 

Va faltar que per megafonia s’anunciés a Jorge Sampaoli com a nou entrenador mentre l’argentí volava des del Brasil.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un teatre de l’absurd que va tenir el seu minut d’or quan Julen es retirava entre llàgrimes i Monchi, el seu gran valedor al principi, durant i fins al final, el va abraçar i va portar fins al centre del camp com volent desmarcar-se de la destitució del guipuscoà. Aleshores, el president ja havia desaparegut de la llotja, amagat rere el parapet del director esportiu, que sens dubte és el màxim responsable de la confecció de la plantilla, sí, però no dels números que han condicionat les seves operacions.

Julen no va estar a l’altura quan va negociar amb Florentino a l’esquena de la RFEF. Després, el Madrid el va maltractar en la seva destitució en un injust comunicat. Ara això. Està clar que per saber anar-se’n també s’ha d’aprendre.