Pressupostos i pactes

Així, per salvaguardar la pau social i atenuar l’efecte de l’alça de preus sobre els col·lectius més fràgils, es reforcen partides tradicionals, com pensions, i es considera la provisió de nous béns i serveis públics, en àmbits com transport o educació, amb què complementar les insuficients pujades de salaris. Per la seva banda, la guerra ha forçat un gran augment en la despesa militar, en línia amb el que venien reclamant, de fa anys, els nostres socis de l’OTAN i que, finalment, ha resultat possible per la proximitat del conflicte, que ha aparcat les tradicionals reticències polítiques i socials. I, així mateix, els pressupostos mostren un especial segell europeu, ja que són els fons next generation els que han d’afavorir una històrica empenta a la inversió productiva.

Notícies relacionades

Montero entrega els Pressupostos del 2023 a la presidenta del Congrés

Twitter era una cerveseria de Múnic

Més enllà de l’enorme soroll polític que ens espera les pròximes setmanes, la proposta resulta, en general, assenyada i apropiada per a les circumstàncies. Tanmateix, hi ha motiu per a la crítica. En el moment tan enrevessat i amenaçador que vivim, els pressupostos s’haurien d’encaixar en un ampli pacte de rendes entre partits i agents socials. I aquest, al seu torn, hauria de ser el primer pas cap a un nou pacte social. Un pressupost és el remei davant una circumstància temporal; un pacte de rendes respon a una conjuntura inflacionària que, prolongant-se diversos anys, exigeix actuacions concertades; i un pacte social és la resposta a un canvi d’època, que és en el que estem. Però això requereix una consciència compartida entre dreta i esquerra, entre patronal i sindicats. Lamentablement, no és el cas.