¿Què ens fa por?

Fa uns anys un estudi va demostrar que un dels objectes quotidians que més terror provoca en les persones és la tele apagada. Més específicament, el que es reflecteix a la pantalla fosca de la tele apagada. Aquest mirall negre (no és casual que hi hagi una sèrie que es tituli, precisament així, ‘Black Mirror’) ens dona peu a imaginar tota mena de coses. També tenim por a la foscor, als pallassos, als sorolls inesperats, a les coses que corren per terra, a les rialles massa estentòries i –atenció– al nostre propi reflex al mirall. Tot molt primitiu. I tot espremut moltes vegades pel cine de terror, que és interessant per moltes raons, la principal, perquè apel·la a allò que no sabem dissimular.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Aquesta setmana s’ha inaugurat el Festival de Cine Fantàstic i de Terror de Sitges. Podria enumerar un munt de raons per les quals assisteixo al festival, però em quedaré només amb dues: Sitges és l’únic lloc de tots els que conec on la gent aplaudeix, xiula i celebra amb gran galimaties allò més macabre o sagnant. No em diguin, que, tal com està el món, no és d’agrair tal vàlvula d’escapament.

La segona és perquè Sitges és, per un espectador atent, un bon lloc per prendre el pols al que som, que res defineix millor que allò que ens terroritza. No és casual que en les últimes edicions hagin proliferat pel·lícules de terror centrades en les relacions de gènere, la maternitat, la nostra relació amb les màquines, amb el menjar, amb el planeta i, per descomptat, amb la nostra pròpia imatge. Sitges és moltes coses magnífiques. Però també és el nostre reflex, fidel i terrible, al mirall.