L’idioma dels jutges

En els seus respectius processos per desobediència, els dos polítics anteriors es van negar fa escassos dies a declarar si no ho podien fer en català, fet que va ser permès correctament pel Tribunal Suprem en el cas de Reguant, però impedit a Baños, al tractar-se d’un jutjat sense jurisdicció a tot el territori nacional, sinó només a Madrid, on la llengua catalana no és oficial. La decisió judicial obeeix al que disposa l’article 231 de la llei orgànica del poder judicial, així com fins i tot a l’article 9.1.a de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, tractat internacional ratificat per Espanya, que confina el dret a utilitzar la llengua regional als llocs on el nombre de parlants de l’esmentat idioma ho justifiqui. Evidentment, no es tracta del cas de Madrid.

Tampoc no era el cas de Catalunya, València i les illes Balears quan, des de principis del segle XVIII, va començar a ser introduïda forçosament la llengua castellana, i tampoc no ho ha sigut fins fa ben poc, de fet. Ni tan sols l’actual escàs nombre de parlants de llengua castellana –com a llengua materna– a moltes zones d’aquests llocs justificaria, amb aquest paràmetre, que fos oficial. I tanmateix, no té el més mínim problema d’ús a l’establir l’article 3 de la Constitució la seva oficialitat a tot l’Estat.

En conseqüència, les decisions dels tribunals han sigut respectuoses amb l’ordenament jurídic. Diferent és que la situació creada per aquestes normes sigui la ideal. Espanya, seguint l’estela de França i a diferència d’altres estats plurilingües –Bèlgica, Suïssa o el Canadà, entre d’altres–, ha aprofitat el fruit d’una històrica imposició autoritària, molt promoguda durant el franquisme, per posar en valor el mite de la «llengua comuna». És a dir, s’aprofiten els fruits d’un fet esdevingut en el passat que avui podria qualificar-se com un delicte de lesa humanitat a l’empara de l’article 7.1.h de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional. No crec que sigui possible dubtar avui dia que impedir a una col·lectivitat amb identitat pròpia utilitzar oficialment i aprendre a les escoles la seva llengua al seu propi territori històric d’origen, és avui un crim de lesa humanitat.

Però no serveix de res, ja a hores d’ara, posar-se tremendistes, ni pel costat dels que pretenen tornar al 1714, ni pel d’aquells que terroritzats davant la possible pèrdua de la seva influència cultural, van introduir el 1978 el «deure» de conèixer la llengua castellana a l’article 3 de la Constitució. Sí que és útil, en canvi, planificar el futur perquè no depengui de desgràcies passades. I en aquest sentit, les llengües parlades a Espanya diferents del castellà han de tenir una presència normalitzada a totes les institucions comunes de tot el país. Cada vegada funcionen més bé els traductors automàtics, a més. No és ja un problema de costos.

Notícies relacionades

Eulàlia Reguant nega haver comès delicte i qualifica el del procés de judici polític

L’error convergent

Una d’aquestes institucions comunes és la justícia, que no està parcel·lada per regions, sinó que és única per a tot l’Estat, com proclama l’article 117.5 de la Constitució, fet que hauria d’implicar que almenys els acusats i els testimonis –particularment les víctimes–, en un tràngol tan difícil com el seu interrogatori, puguin declarar en la llengua que utilitzin amb més freqüència en la seva vida quotidiana, amb independència que també coneguin la llengua castellana, per la senzilla raó que la primera és la seva llengua natural, aquella en què millor s’expressen.

Amb això s’aniria superant un passat històric amarg que, agradi o no, és present amb enorme pes en la base essencial de les reivindicacions d’autogovern que més força tenen a Espanya. Intentar promoure, fins i tot indirectament, el procés de desaparició d’aquestes llengües, no és més que un acte desesperat de persistir en una temptativa de substitució cultural il·legítima que no va haver d’existir mai.