Junts a la glòria... o a l’abisme

Notícies relacionades

Els comuns debatran si entren al Govern i el PSC no es mourà de l’oposició

Consulta a Junts: La militància decideix que el partit surti del Govern i trenqui amb ERC

Començarem a veure qui té raó en les pròximes municipals, sobretot a la segona corona metropolitana i a Barcelona, on ja es pot veure com Ada Colau perd l’únic triomf que li quedava, oposar-se a la dreta capitanejada per Xavier Trias, mentre Ernest Maragall es recupera de l’ensurt de veure’s eclipsat per l’exalcalde convergent. De moment, l’èxit correspon a Esquerra, que ha executat de forma tan implacable com impecable –o sigui, quedant nets de culpa– les maniobres que els permeten governar en solitari havent forçat Junts a assumir la càrrega de clavar, dividits, el cop de porta. Malgrat coincidir en l’abandonament del domicili conjugal independentista, obviant majoritàriament el maltractament sistemàtic, les lectures de la bifurcació a càrrec dels mitjans són tan diverses com sovint errònies. Qui més despistat va, de Madrid, és clar, aposta per l’obertura d’un període d’inestabilitat a Catalunya. Al contrari, senyors, al contrari, amb la ruptura s’acaba un període d’inestabilitat i entrem en la tranquil·litat del suport mutu PSOE-ERC, sense sobresalts notables, que durarà mentre el PSOE es mantingui en el govern.

Per començar, pressupostos per pressupostos i repartiment del mèrit entre les dues primeres formacions del Parlament. Potser, de propina, la presidència de l’organisme a un diputat no independentista. El carril de l’ordre ben greixat i arreglat, amb la imatge del govern monocolor per a ERC. ¿Què li queda a Junts? El carrer i les dures, críptiques i poc interessants negociacions per absorbir de facto l’ANC, que ha sigut sempre, des que la va presidir Jordi Sànchez, una filial dels convergents, neo o post, però que ara es defensarà com un gat escaldat de panxa enlaire. Poc combustible, poc, per avançar al llarg d’uns interminables sis o set trimestres. Si estigués a les seves mans tombar el comboi de l’estabilitat comandat pels seus rivals, ara ja irreconciliables, d’ERC, però ni això. Només confiar que en les pròximes autonòmiques, que s’haurien de preveure per a mitjans del 2024 si és que la legislatura no s’acosta més als quatre anys, el tren de la confrontació guanyi de sobte, de forma tan sobtada com inesperada, tal velocitat que atropelli el tren de l’ordre i faci saltar ERC en mil bocins. Tot el que no sigui la mel d’aquesta glòria serà la fel del seu abisme.