COP FRANC Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Nosaltres no som d’eixe món
D’adolescent vaig quedar corprès de l’himne del Barça i de la cançó de Raimon ‘Diguem no’, que durant un temps em vaig saber de memòria. De l’himne del Barça em va agradar la versió de Joan Manuel Serrat, igual que em van agradar totes les seves cançons, des de Mediterráneo fins a les melancòliques. En el cas de Raimon, vaig ser tan fanàtic que una vegada que el vaig tenir davant, per fer-li una entrevista, el vaig saludar cantant-li ‘Treballaré el teu cos’, que era una cançó d’amor i necessitat, a la qual vaig dedicar els meus esforços fracassats com imitador. Raimon em va mirar com si fos un extraterrestre, així que vaig desistir de cantar-li, també, ‘Diguem no’, amb la coneguda tornada «nosaltres no som d’eixe món».
En les actuals circumstàncies, quan el Barça s’ha tornat estratosfèric i peristàltic, un equip que avui és feliç i demà qui sap, crec que la tornada de la cançó conferiria credibilitat a un himne que de sobte serveix i de sobte és antic. Per exemple, abans del partit a Milà, amb un resultat (i un joc) que no vull recordar, suposo que sonaria l’himne i, si no, hauria estat bé que el treiessin, perquè ni jugava l’equip a casa (tot el camp) ni va ser un clam un partit que semblava fabricat per recollir ànims.
Vaig veure el partit en un pub desert de Nova York, a les tres de la tarda d’un dimecres que per nosaltres va ser de cendra. Animat per una música de jazz que alleugeria les jugades fins a la somnolència, només em vaig posar dret d’alegria per algunes incursions del meu paisà Pedri, amb un gol falsificat per l’àrbitre que encara tinc a la retina, amb la gestualitat del jugador de Tegueste també present: ell mira a la llunyania, fent prismàtic amb els dits, buscant segurament el seu pare i la seva mare, que mirarien el partit des de la llunyania insular. ¿I després? No hi va haver gol sinó foscor, el no-res.
Notícies relacionadesNo va ser gol, i no n’hi va haver res més. Lewandowski se’n va anar de buit, l’equip se’n va anar de buit, el futbol no va ajudar que el domini fos la base d’un èxit. Perquè, simplement, el futbol no ha estat el nostre, nosaltres no som d’eixe món, el Barça ha de jugar millor contra l’Inter que va ser d’Helenio Herrera i de Luis Suárez Miramontes, el Barça no pot ser un exequip quan s’enfronta a un gegant de petita estatura, després d’haver sucumbit, també, contra un gegant com el Bayern Munic.
Vaig veure el partit per rescabalar-me, com aficionat vell, d’una derrota nova contra el botxí més lesiu de l’himne blaugrana, i per barrejar un altre cop l’himne en contra de la nostra història de desgràcies, però no podíem suportar que un equip menor, i a més disminuït per una desconcertada supremacia blaugrana, se n’anés a dormir triomfant. Nosaltres no som, no volem ser, d’eixe món. Però aquí estem, tornant al temps recent en què gairebé tot el que som l’endemà deixa de ser. Busquem aquest diumenge una bona reparació contra el Celta, confiem que després de l’himne vingui futbol i no mandra animada, que és el que hi va haver a San Siro. Que ens agafi confessats el futur, que, com sempre, comença aquesta nit. No, diguem no.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
