NEWSLETTER
El Liceu i la Barcelona del futur
El Liceu va ser al seu moment el santuari de la burgesia catalana. Allà lluïen les seves dones mentre aprofitaven els entreactes per sopar amb les estimades al veí Quo Vadis, un restaurant tan laberíntic que era possible entrar-hi i sortir-ne sense ser vist amb tanta discreció com al famós prostíbul La Casita Blanca de Gràcia. El Liceu ha seguit el pols de la ciutat i després del seu incendi va renéixer gràcies a la col·laboració publicoprivada. Les administracions saben perfectament que Barcelona no seria Barcelona sense el Liceu. Les empreses privades han anat allunyant els seus centres de decisió de la Rambla de Barcelona i segueixen ajudant, però amb menys convicció. De manera que el patrocini de la institució s’ha adaptat al teixit industrial del segle XXI, cosa que ha atret pimes i alguns «unicorns» locals a més de tornar, com en els seus inicis, als benefactors individuals. El Liceu ha aconseguit evitar convertir-se en el temple de la Barcelona decadent. I aspira a ser la nova casa dels emergents. Per fer-ho, és imprescindible entendre la societat actual i vertebrar-se amb ella, com va fer des de la seva fundació.
L’estrena de l’òpera ‘La gata perduda’ sintetitza el Liceu d’avui que es prepara per demà. Podríem dir que és una wikiopera, ja que és el resultat de quatre anys de treball comunitari en el qual han participat mil persones del barri del teatre, el Raval. No és, doncs, una operació de postureig. Hi ha sang, suor i llàgrimes. Aquest tipus d’exercici, i d’altres que preparen, tenen, a més, la virtut d’acostar l’òpera als que no la coneixen. El Liceu sap que ha d’ajudar a fabricar el seu públic futur, perquè el que té s’acabarà extingint per motius biològics, però també sociològics. L’òpera no és fàcil. De manera que no és elitista només pel preu. Però entrar en el món de l’òpera és submergir-se en un espectacle multimèdia ‘avant la lettre’ on la música, el teatre i les arts plàstiques conflueixen per explicar l’ésser humà i totes les seves tribulacions. I, d’això, la gent del Raval en sap tant o més que aquells burgesos que van quedar estupefactes quan els van posar una bomba. El Liceu, lluny de sumar-se al cor de ploraners per la Barcelona que va ser, es posa en marxa per construir i connectar amb la Barcelona que serà. I mentrestant el Teatro Real segueix en la inòpia dels mercats regulats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
