Govern, sí. ¿Pressupostos, també?

També s’entén que Meritxell Serret, antiga consellera d’Agricultura, assumeixi Exteriors. La clau és que Serret es va exiliar després del referèndum i tot i que després va tornar a Catalunya continua imputada al Suprem i en llibertat provisional. Serret encarna alhora la insubmissió de l’ERC del 2017 i l’aposta per la ‘desjudicialització’. No convenia –ni davant la militància ni davant Madrid– que no tornés al Govern. El nomenament de Juli Fernández, breu alcalde de Sabadell i contrari al Quart Cinturó, l’autopista del Vallès, per a una conselleria econòmicament tan rellevant com Territori ha d’obeir a altres claus.

Aragonès també incorpora al Govern, en un gest que pot buscar complicitats polítiques o voler capturar ‘aus exòtiques’ per tenir un catàleg més atractiu, Joaquim Nadal, alcalde de Girona durant molts anys i antic candidat del PSC a la Generalitat (quan Pasqual Maragall no es va decidir). Nadal ho va ser tot al PSC, però no va resistir el ‘sex-appeal’ del procés. Carles Campuzano és un sòlid i intel·ligent polític de l’antiga CDC i tot i que partidari del referèndum sempre va ser reticent a la deriva del procés i més a Puigdemont. La incorporació de la inquieta Gemma Ubasart és un altre gest, tot i que col·locar a Justícia una de les fundadores catalanes de Podem no sé com serà vist a la judicatura.

¿Aquests fitxatges indiquen voluntat d’obertura o són màrqueting d’un partit que busca ampliar el seu electorat? Potser les dues coses alhora, però Aragonès ha sabut superar les fronteres partidàries.

Però els pressupostos –més enllà de paraules i discursos– indiquen la política real d’un govern. I si Aragonès optés per prorrogar-los –diumenge Junqueras va insinuar la possibilitat– estaria també una mica renunciant a governar. Més aquest any de temor davant la crisi i en què Catalunya podria disposar de 3.000 milions més. Cert, hi ha despesa que es pot recuperar amb aprovacions parlamentàries, però no en inversions. ¿Serà Natàlia Mas una competent consellera sense pressupostos?

D’altra banda, ¿és conscient ERC que ha perdut no una majoria de 74 escons com diu Laura Borrás (la CUP ja no hi era), però si una minoria important de 65 (la majoria absoluta són 68) i que s’ha quedat en 33? Pensar que JxCat –que exigeix una moció de confiança o eleccions– els votarà és com jugar a la loteria sabent que no et tocarà. Per als pressupostos –no per a un matrimoni canònic– ERC necessitarà els comuns i el PSC. I si els prorroga sense negociació prèvia estarà desdient-se de voler un govern que governi. ¿Per què llavors es va molestar tant amb JxCat?

Notícies relacionades

Pere Aragonès buscarà el suport de Junts als Pressupostos després de descartar el PSC

ERC-Junts: una ruptura en cinc actes

És clar, serà dur perquè els manifestants de l’ANC –no només ells– acusaran ERC de tots els pecats, però després de la ruptura del pacte independentista, governar no pot limitar-se a fitxar tres aus exòtiques i prorrogar els pressupostos, sinó saber que necessitaràs grups parlamentaris que no sempre seran independentistes. ¿Pot ser que ni JxCat ni ERC sabessin del tot el que feien al trencar i que l’estómac s’imposés al càlcul polític?

Comença el Govern Aragonès 2 (Maertens, un democristià belga, va arribar a formar cinc governs) i és temerari fer balanç. Molt dependrà de si aconsegueix una majoria per als pressupostos del 2023 i continuar governant. I de si després de les pròximes eleccions, anticipades o no i siguin quan siguin, estarà en condicions de formar un Aragonès 3. Ara és possible un pacte amb Salvador Illa per als pressupostos del 2023, tot i que és molt difícil que ERC i el PSC puguin ser aliats duradors. No només perquè són en camps contraris en una cosa tan rellevant com la relació Catalunya-Espanya, sinó perquè tots dos volen ser el primer partit català. I estan empatats.