Arenes movedisses | Por Jorge Fauró Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿I si estiguéssim equivocats?
Hi ha debats incontestables, com la rodonesa de la Terra, i debats gens unànimes, com el del col·legi major de Madrid. L’evolució com a societat parteix de la transformació de tots dos
¿I si estiguéssim equivocats? ¿I si els que considerem una malifeta els crits d’una manada davant un col·legi major de Madrid no tinguéssim la raó davant una part de la societat que continua defensant el fet com una broma que neix de la tradició? ¿I si aquesta gens menyspreable porció social que no va veure masclisme ni assetjament –incloses algunes de les noies de l’escola del davant– estiguessin en el costat bo de la veritat i fóssim nosaltres els desencaminats? Bé podria ser, en vista dels centenars de reaccions de caire homòfob, que el tuit desafortunat d’Iker Casillas amb la broma de la seva sexualitat no fos tan desafortunat. Prefereixo pensar que som majoria els qui creiem que sí que ho va ser. Però potser no sumem aquesta majoria. Potser resulta que els qui ens indignem quan un conseller de Madrid afirma i es reafirma que les famílies han superat la pèrdua d’éssers estimats en el confinament i no troba censurable la seva asseveració (i fins i tot s’enfada quan se l’hi qüestiona), en realitat no tenim la raó al formar part dels indignats, i que potser hàgim passat al pilot dels ‘indignadets’, com es coneix a aquest grup de pell fina que se subleva quan li discuteixen. ¿I si els indignadets fóssim nosaltres? ¿Quina línia vermella divideix els indignats dels indignadets?
Una societat no es transforma d’un dia per l’altre. Aquesta evolució s’aconsegueix al llarg de segles i vessa molta sang i odi pel camí. Encara hi ha qui rebutja que la Terra sigui un cos geoide. Es convoquen congressos de terraplanistes amb un sorprenent nombre d’assistents malgrat que el debat sobre la planícia o rodonesa del planeta es va superar en l’antiguitat en favor d’això últim. La Inquisició en si mateixa no era més que una institució d’indignats portats a l’extrem contra els indignadets de l’època. ¿Estaven equivocats els soldats de Torquemada o els pocs que discrepaven de la fe de l’Església per a gaudi de les masses? ¿Què hi havia de dolent en cremar a la foguera dones que miraven de curar a base d’herbes i no amb la Bíblia a la mà?
Com que la Terra no és plana o que l’home pot volar, arribarà un dia en què l’opinió generalitzada sigui que a Casillas li va fallar alguna neurona la tarda en què va prémer el botó d’enviar i que allò del col·legi major va ser un fet inacceptable. De vegades no passa tant temps des que alguna cosa s’emmarca en la més absoluta quotidianitat fins que depassa la frontera de l’objectivament condemnable. Evolucionem amb més rapidesa que el temps que va costar abandonar les ordenances de la Santa Inquisició. Com rèiem amb els acudits de casset de gasolinera, amb els gags d’esposes maltractades, amb l’home vestit de dona que convertia en burla l’arquetip de la feminitat, amb els mites i llegendes de la Yumbina, amb el gras de la classe i el nen d’ulleres i calçat ortopèdic. Ara que hem batejat en espanyol i altres llengües el que abans enteníem com a tradició o s’incardinava en «el normal» del fet social (‘bullying’, ‘mobbing’, ‘submissió química’, ‘homofòbia’) advertim com d’errats que estàvem no fa tant temps.
Se’n diu evolució. Arribarà el dia en què considerem intolerable i de manera gairebé unànime que tres ‘creadors d’internet’ (com a tal cosa se’ls exposa als mitjans) sense gaires coneixements d’història es pugin a un escenari a cantar ‘Volver al 36’ en un acte de partit en plena democràcia. «Si eres gay y quieres ir a ver el orgullo LGTB / al COGAM [Colectivo LGTBI de Madrid] debes enseñar el carné de buen homosexual. / Las feministas protestan por la violación grupal, / hay 10 más que investigar. / Me da igual, son de Senegal». La tradició.
Va arribar el dia en què ens van esglaiar les vexacions de ‘La manada’ de Pamplona, però admetem que no ens haurien torbat de la mateixa manera uns anys abans perquè hem evolucionat, perquè llavors era el normal, l’habitual, l’herència. Si l’atavisme és cridar «putes» a les alumnes d’un col·legi major també ho és el Toro de La Vega o llançar una cabra des d’un campanar. La tradició no ho converteix en bo ni ho eximeix del deure de desterrar aquests costums de l’àmbit del permissible. Si així fos continuaríem ancorats en una edat mitjana en versió digital i amb cotxes elèctrics; sovint l’atavisme es converteix en caduc i denigrant, en un fet repugnant i sense possible defensa. I, arribats a aquest punt, és molt improbable que estiguem equivocats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
