L’avís de l’FMI

Les causes són la guerra d’Ucraïna que ha disparat el preu del gas i moltes matèries, l’alta inflació que obliga els bancs centrals a endurir la seva política monetària per evitar una espiral inflacionista i que la Xina, que fins fa poc creixia un 9% i era un motor de l’economia mundial, ho està fent ara al 3% i el 4%. 

I a diferència del que es podria pensar, les economies avançades, les més riques, no seran les que més pateixin, però sí les que menys creixeran. De mitjana, un 1%; i la zona euro quedarà gairebé estancada al fer-ho només un 0,5%. Alemanya i Itàlia, que depenen més del gas rus, tindran creixement negatiu (-0,3 i -0,2) mentre que França (0,7%) i Espanya (1,2%) creixerem més. L’FMI no ens condemna a l’infern. Aquest any Espanya haurà crescut més que la zona euro i el 2023 serem l’economia desenvolupada que –després del Canadà– més ho farà. 

Però no traguem pit perquè una de les raons és que –potser pel pes del turisme– encara no hem recuperat el PIB previ a la pandèmia. A més, estem submergits en una alta polarització política que ens està portant a una perillosa subhasta de promeses impossibles. Calviño ha rebaixat la previsió de creixement, de la qual depenen els ingressos de l’Estat, però el seu 2,1% està encara molt per sobre de l’1,2% que preveu l’FMI. 

¿Què implica això? No som davant d’un pressupost fraudulent, com ha exagerat Feijóo; però si Calviño s’equivoca (no seria la primera vegada), el dèficit públic serà molt superior al previst, cosa que és molt més greu el 2023, quan els tipus d’interès tiren a l’alça, que el 2020 quan estaven per terra. 

De fet, l’FMI no creu que el nostre dèficit estigui per sota del 3% del PIB, que a causa del nostre molt alt endeutament públic (113% del PIB) seria una norma mínima de prudència, en cap any de les seves projeccions. El 2027 encara estaríem en el 4,3%. 

Cert, l’FMI eleva la previsió de creixement i abaixa la d’inflació per al 2024 i el 2025, però continuarem sent el país amb més atur d’Europa (12,3%) perquè la creació d’ocupació dels últims anys es desaccelerarà. 

I amb l’evolució del dèficit prevista, la política preconitzada pel PP de reducció generalitzada d’impostos (sense concretar retallades de despesa) sembla arriscada. L’FMI diu expressament: «La recepta és responsabilitat fiscal, res de rebaixes d’impostos ni ajudes generalitzades (aquí Calviño també peca) i suport només als més vulnerables».

L’economia hauria de ser gestionada amb més sentit d’Estat, però això exigiria certs consensos (també entre els dos grans partits) que fessin possible un pacte de rendes que tothom reclama, però que és complicat en algunes situacions curioses en les quals vivim. Els salaris en convenis –els dels treballadors en actiu– estan creixent una mica per sota del 3%, per als funcionaris s’acaba de pactar amb els sindicats un 3,5% i les pensions creixeran el mateix que l’IPC, un 8%. Són coses que en moments difícils –com els que assenyala l’FMI– generaran espinosos problemes polítics i pressupostaris.

Notícies relacionades

L’FMI preveu que el dèficit espanyol es mantindrà per sobre del 4% cinc anys més

L’FMI torna a rebaixar el creixement d’Espanya per al 2023 fins a l’1,2%

L’FMI diu que el 2023 creixerem poc, però una mica més que la mitjana de l’euro, cosa que veient un futur molt incert ens hauria d’incitar a aconseguir un clima menys crispat en el debat econòmic. Però no anem en aquesta direcció. Sí, Sánchez i Calviño sembla que aconseguiran aprovar un pressupost, però tacat d’excessiu optimisme per motius electorals. 

I a Catalunya la situació pot ser encara pitjor ja que acabem d’assistir a una greu crisi del Govern que ha tingut com a primera conseqüència que els Pressupostos estiguin en suspens i que puguem anar a una vergonyosa pròrroga pressupostària. Ho va dir Jordi Turull –crec que amb una altra intenció–, així no podem seguir.