La ‘dècada prodigiosa’ del procés

No obstant, la col·laboració parlamentària entre CiU i el PP, tant a Madrid com a Barcelona, es va mantenir encara vigent després de la investidura d’Artur Mas a finals de desembre del 2010. CiU va votar la reforma laboral de Mariano Rajoy el març del 2012, i el PP català d’Alicia Sánchez-Camacho va facilitar amb la seva abstenció l’aprovació dels Pressupostos catalans del 2011, amb una retallada del 10% respecte a l’any anterior. Establertes aquestes premisses, el president Mas va posar electoralment en marxa el procés la tardor del 2012, amb el seu eslògan ‘La voluntat d’un poble’ i la seva aposta fallida d’obtenir una «majoria excepcional».

La ‘dècada prodigiosa’ del procés es va iniciar políticament llavors. El seu full de ruta es va anar escrivint sense avaluar-ne els costos: va fracturar primer el catalanisme polític, va trencar després el consens social i va debilitar finalment el teixit econòmic del país. Pel camí es va fracturar el PSC, es va trencar CiU, la històrica coalició de govern; va desaparèixer d’escena Unió Democràtica i fins i tot el president Mas, impulsor de la consulta del 9-N del 2014, va ser enviat dos anys després a la «paperera de la història» per la CUP. El procés va devorar primer molts dels seus adversaris, però no va trigar a fer-ho també amb els seus propis fills. Hi ha metàfores molt doloroses. L’última, en l’acte commemoratiu de l’1-O: Carme Forcadell, aplaudida en els seus anys de presidenta de l’ANC –«president, posi les urnes!»–, va ser esbroncada amb els seus més de tres anys de presó a sobre.

En aquell acte, celebrat a l’Arc de Triomf, només hi va haver un líder polític que es va guanyar el fervor de l’audiència: Carles Puigdemont. En la seva intervenció telemàtica va traslladar un doble missatge que va marcar a priori el desenllaç de la consulta de JxCat. Primer: «El referèndum [de l’1-O] ja és vàlid i no cal tornar a votar; ja hem votat». Segon: «Si no s’avança en la línia de l’1-O, el Consell per la República té l’obligació de posar-se al capdavant». Síntesi: Puigdemont reivindicava el «mandat de l’1-O», defensava la via unilateral i de confrontació amb l’Estat davant el referèndum pactat d’ERC i advertia que, arribat el cas, exerciria de president «legítim» contra Pere Aragonès.

Notícies relacionades

Carles Puigdemont: «El referèndum és vàlid. No cal tornar a votar»

Carles Puigdemont demana que Junts deixi el Govern mentre consellers i alcaldes aposten per quedar-s’hi

Aquest és l’escenari que s’obre ara amb la sortida de JxCat del Govern: representa el final de la ‘dècada prodigiosa’ del procés. Els postconvergents abandonen definitivament la política de peix al cove, el doble discurs institucional i de moviment popular que havia impulsat Jordi Pujol durant els seus 23 anys de govern. El president, el desembre del 2019, tenia sobre la seva taula de treball una entrevista amb el politòleg Juan Rodríguez Teruel en què havia remarcat una frase: «El procés és també un fracàs temporal del nacionalisme més genuïnament pujolista. Però tots els descendents del procés acabaran tornant a Pujol».

Aquesta via possibilista, definida irònicament com la política de «la puta i la Ramoneta», és el que abandonen els postconvergents. Pujol partia d’una doble constatació: Catalunya no té prou força per aconseguir la independència, però sí per dificultar la bona marxa d’Espanya. JxCat ha trencat amarres amb el llegat de Pujol i amb el de Mas, aquell timoner que va pilotar els primers anys d’aquesta ‘dècada prodigiosa’. L’última vegada que vaig parlar amb Pujol, el gener del 2020, evocava la metàfora bíblica del profeta Jonàs: sabia que els seus havien de llançar-lo per la borda, però esperava que continuessin remant i arribessin a bon port. Tenia assumit el seu naufragi personal, però no el del seu projecte polític. Puigdemont ha agafat el timó: la via unilateral, de no prosperar, pot deixar els postconvergents sense peixos i sense cove.